Contra el toc de queda

El sentit comú ens porta a pensar que el fet que alguns pocs joves es reuneixin d’una a sis de la matinada a l’espai públic en ple hivern i amb l’oci nocturn tancat difícilment tindrà un efecte més lesiu en la gestió de la covid-19 que les grans aglomeracions als centres comercials o a les estacions d’esquí que veiem aquests dies, o l’activitat que es duu a terme a interiors de cines, bars i restaurants plens de gent sense mascareta. De fet, la mateixa Magda Campins, presidenta del Comitè Científic Assessor català, reconeixia en una entrevista a ‘El Diario.es’ que el toc de queda era una mesura simbòlica, una «mesura més de conscienciació cap a la població, de dir ‘vigileu, estem molt malament’».

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Frivolitzar amb la restricció de la llibertat de deambulació com ha fet el Govern a aquestes alçades de la pandèmia és un greu error: les mesures que restringeixen greument els drets fonamentals haurien d’estar ben motivades i tenir una afectació substantiva a l’evolució de la pandèmia. No es tracta de sacralitzar-les, quan cal es poden limitar, però com a últim recurs. Cal rigorositat i jerarquització en l’ús de les mesures de contenció epidemiològica. 

Durant aquests ja gairebé dos anys hem sentit parlar d’eficàcia sanitària i d'impacte econòmic. I s’ha deixat en un segon pla el criteri democràtic. No afecta igual a l’estat de dret el fet de limitar certes activitats socials o comercials que restringir drets fonamentals. Si no filem prim estem adobant el camí a negacionismes i conspiranoies vàries. Després tot seran lamentacions: que si descontentament social, que si escalada de la desafecció. Perquè tirar pel dret pot tenir costos a mig termini.