Remuntes

A la casa de renda del XIX diverses famílies conviuen en un edifici entre parets mitjaneres. Com que pujar costa, els pisos baixos allotjaven les classes altes. Millors acabats, més vol als balcons, més decoració i finestres més grans. Segons s’ascendia baixaven les rendes i els sostres. A la terrassa, una barraqueta donava refugi als porters. Es tracta d’una reproducció del palau gòtic, els salons del qual es trobaven en la planta pis, els dormitoris en la segona i el servei, les gallines i la bugada a dalt. La revolució industrial fragmenta aquest model en el trànsit de l’aristocràcia a la burgesia i de l’unifamiliar a l’escala de veïns. El primer ascensor, Colom, 1888, es replica a les cases bones, però no canvia les altures immediatament. El retard tecnològic espanyol i l’abundància de sòl a l’Eixample explicarien aquesta contenció. A Nova York o Chicago, en canvi, el terreny en posicions centrals era molt cobejat. Els ascensors Otis i els fabricants d’acer laminat fan d’aquesta demanda el seu agost: els gratacels.

El 1915 sorgeix una polèmica per les ombres que feia l’Equitable Building. L’any següent es promulga la normativa del ‘set-back’ que permet pujar, però endarrerint la façana per evitar l’obstrucció del sol. Barcelona s’inspira en Nova York tard i, malgrat el luxós experiment de la Casa Cambó (Florensa, Rubió i Tudurí, Via Laietana, 1923), o l’elegant autoremunta de Rodríguez Arias a Via Augusta, 1931, els afegits de Porcioles, a partir de 1957, produeixen objectes despreocupats. Imatges llunyanes a la del ‘penthouse’ americà. L’àtic com a espai desitjable succeeix la irrupció del motor de combustió als 70. El ‘desarrollismo’ elimina els tramvies i omple els carrers de cotxes i autobusos fumejants. Les elits fugen cap a dalt, a un santuari amb terrassa. L’altura balla en successives ordenances, de 4 a 10 plantes. Com a resultat surt un paisatge de parets mitjaneres exposades, divorcis urbans que delaten insuficiències normatives, desacord entre privats i el repte a una topografia accidentada. 

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

El 1985 Oriol Bohigas introdueix l’altura reguladora obligatòria a la Vila Olímpica. Ordre i innovació. Diagonal Mar ressuscita la controvèrsia. S’aplana l’Hotel W. Una mirada crítica sobre l’arbitrarietat dels edificis singulars primer i les torres dels últims 30 anys, després, convida a la reflexió. El 2010 apareix una nova generació de remuntes lleugeres a París amb l’empresa constructora Sud Le Toit. Aquí, La Casa pel Tejado troba oportunitats en l’edificabilitat no esgotada des del 2014. A Nova York vibren els mitjans amb els ‘superslender’ i els ‘supertall’. L’altura de l’edificació a Barcelona mereix un debat seriós, en el qual l’arquitectura, l’urbanisme, les ciències socials i ambientals i altres àmbits del coneixement conflueixin amb dades.

Mentrestant, potser no és forassenyat identificar avui les càries urbanes. Els convido a passejar pel seu barri i elevar la mirada. Trobaran aparcaments, magatzems, cases i tallers que no tenen l’altura que els correspon. Aquests buits podrien allotjar una constel·lació de vivenda, protegida i de lloguer, que contribueixi a pal·liar l’emergència dels desnonaments i els efectes de la gentrificació, aprofitant el transport i els serveis col·lectius. Una alternativa als grans blocs perifèrics de vivenda social que concentren la pobresa en polvorins del desencant. Podrien resoldre’s de passada 8.000 parets mitjaneres despullades, un malbaratament energètic inacceptable i el retrat d’un segle de malapteses en el planejament de Barcelona.