Hem adoptat Valtònyc

–Puta Espanya, huhuhu.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Que se sàpiga, no va ser mai independentista. Per no ser, ni tan sols és català. És clar que tampoc és que el llacisme vagi sobrat de referents, i entre adoptar el raper grandot o el mosso «per la republiqueta» que es passeja parlant amb un pal de ‘selfie’, millor el raper, tot i que tingui dificultats per rimar dos participis. Tot i així, aquest xaval desconegut que no tenia on caure mort ha aconseguit colar-se a la cort de Waterloo. Un creia que aquesta s’havia inventat perquè visquessin com un rei, a costa dels seus crèduls, només el Vivales i els seus cortesans, que no són pocs. Però vet aquí que un dia va trucar a la porta un gegant de polo ajustat, assegurant, huhuhu, que el reclamava la justícia per les lletres de les seves cançons, i s’hi va instal·lar. Potser no vam entendre la funció de la Casa de la Republiqueta, i en realitat és un asil on pot refugiar-se tothom que estigui perseguit pel delicte que sigui, des del Vivales fins al Valtònyc, passant pel Dioni i Luis Roldán.

Els llacistes se n’alegren si Bèlgica rebutja una extradició per motius aliens al llacisme, així de justos van. Valtònyc no és més que un noi que, volent triomfar en la música però sense cap talent, es va dedicar a dir bestieses, cosa que també és un refugi, en aquest cas de qui no afina. Ha de ser a causa del contrast. Sempre ha sigut entendridor veure un gegant parlant i pensant com un nen tres anys, això és així des dels inicis de la comèdia. Valtònyc és com el personatge de Paco Rabal a ‘Los santos inocentes’, un nen grandot que tot just parla, huhuhu, no serà estrany veure’l per Waterloo empaitant una graula al crit de «‘milana bonita’». Els llacistes l’han adoptat, no com un fill, sinó com una mascota. De vegades fa com que canta, però també canta una cadernera i no deixa de ser una mascota, malgrat que afina bastant més.