Minerals crítics i seguretat energètica

 Un sistema energètic basat en les denominades tecnologies ‘netes’ difereix profundament de l’actual, bàsicament alimentat pel carbó, el petroli i el gas natural, que, el 2019, van representar el 80,9% del total de l’energia primària consumida al món. Una de les principals diferències és que les instal·lacions solars fotovoltaiques i eòliques generadores d’electricitat, o els vehicles elèctrics, requereixen més recursos minerals que els seus equivalents alimentats per combustibles fòssils. Així, de mitjana, un cotxe elèctric multiplica per sis les matèries primeres minerals utilitzades per un automòbil convencional i una planta eòlica requereix nou vegades més minerals que una central de cicle combinat de gas natural. Per això, des del 2010, a mesura que el percentatge de renovables en el mix energètic global ha anat augmentant, la quantitat mitjana de minerals necessaris per unitat de capacitat de generació ha augmentat en un 50%.

Els tipus de recursos minerals utilitzats varien segons la tecnologia. Liti, níquel, cobalt, manganès i grafit són crucials per al rendiment, la longevitat i la densitat energètica de les bateries. Els elements de les terres rares són essencials per als imams permanents que resulten vitals per a les turbines eòliques i els motors dels vehicles elèctrics. Les xarxes elèctriques necessiten una gran quantitat de coure i alumini, sent el primer d’aquests dos elements una pedra angular per a totes les tecnologies relacionades amb l’electricitat.

El canvi a un sistema energètic més net requerirà, per tant, un gran augment en la demanda d’aquests minerals: depenent de l’escenari que es consideri, el 2040 i a escala global, aquesta podria multiplicar-se entre quatre a sis vegades respecte a l’actual, de manera que el sector energètic es configuraria com una important força impulsora dels mercats de minerals. Fins a mitjans de la dècada del 2010, l’esmentat sector només va representar una petita part de la demanda total de la majoria dels minerals. No obstant, a mesura que la transició energètica s’accelera, les tecnologies ‘netes’ s’estan convertint en el segment de la demanda que experimenta un creixement més ràpid. En un escenari que compleixi amb els objectius de l’Acord de París, la participació de les esmentades tecnologies en la demanda total de minerals augmenta significativament en les pròximes dues dècades: més del 40% per al coure i els elements de les terres rares, 60-70% per al níquel i cobalt, i gairebé 90% per al liti. Els vehicles elèctrics i l’emmagatzemament d’electricitat en bateries ja han desplaçat l’electrònica de consum per convertir-se en les principals tecnologies consumidores de liti, mentre que les projeccions apunten que el 2040 també desplaçaran l’acer inoxidable com l’usuari final més important de níquel.

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

Al mateix temps que els països acceleren en els seus esforços per mitigar el canvi climàtic i millorar la qualitat de l’aire a les seves ciutats, també s’han d’assegurar que els seus sistemes energètics es mantenen resilients i segurs. No obstant, els actuals mecanismes internacionals de seguretat energètica estan dissenyats per oferir una resposta ràpida davant possibles interrupcions en el subministrament o a pujades puntuals dels preus del petroli i del gas. En aquest sentit, els minerals presenten un conjunt de desafiaments diferent i molt específic, de manera que els responsables de les polítiques energètiques han d’ampliar els seus horitzons d’anàlisi i actuació, considerant les noves vulnerabilitats associades a la creixent importància del subministrament de minerals per a la descarbonització del sistema energètic.

 Seria ingenu pensar que en un sistema electrificat i amb un gran protagonisme de les renovables les preocupacions sobre la volatilitat dels preus i la seguretat del subministrament desapareixeran.