Allò dels Reis

I això que lluitava contra tot: contra la lògica, les dades, les veus que corrien per l’escola.

Lluitava, per exemple, contra el llibre de geografia, perquè n’hi havia prou amb una ullada als mapes per veure que el relat era impossible. Ja que un venia de Pèrsia, l’altre de Mesopotàmia i el tercer d’Etiòpia. Pèrsia apareixia al llibre d’història i se solapava amb l’Iran del de geografia. Mesopotàmia queia més o menys per Síria. I Etiòpia estava clara. Així que posem-hi que soc un rei mag, que –com els reis solen viure a les capitals– soc a Addis Abeba, que m’assabento d’allò del messies i decideixo (les raons mai em van quedar clares) que me’n vaig cap a Betlem. He de recórrer més de 2.500 quilòmetres. Això m’ho ha calculat Google, quan estava a l’escola el càlcul va ser més a ull (a tall de curiositat, el primer resultat que m’ha donat el cercador ha sigut la distància entre un restaurant anomenat Addis Abeba al meu barri i Betlem). Al pessebre de casa meva, el Melcior anava a cavall, Gaspar en camell i Baltasar a cavall d’un elefant. En cas que el pessebre de casa fos verídic, el cavall al galop assoleix una velocitat màxima de 65 o 70 quilòmetres per hora, però tots sabem, per haver vist moltes pel·lícules de l’oest, que, si mantenen aquest pas durant massa temps, es moren rebentats. I un elefant pot arribar a un pic de 40 quilòmetres per hora, però no per molt temps.

Com que l’escepticisme també pot ser selectiu, vaig ignorar les figuretes del pessebre de casa meva per poc realistes i em vaig cenyir a la versió oficial que els tres reis van ser muntats en camells. Tenint en compte que un camell pot fer una carrera a 65 quilòmetres per hora, però que el normal és que es desplaci a 30, que els reis no viatjaven sols, sinó amb seguici, que no es viatja 24 hores al dia, que havien de trobar-se per fer el viatge junts, un viatge en què creuaven –així ho mostrava l’atles– deserts extensos i serralades dificultoses. 2.500 quilòmetres (des del restaurant del meu barri són més de 4.000) a camell entre el 25 de desembre i el 6 de gener. Impossible.

La geografia, doncs, estava en contra.

També les proves empíriques, proporcionades per l’experiència del viatge anual de la família a Vistabella del Maestrazgo. Uns 350 quilòmetres per als quals el 850 –i després el R-8- del meu pare necessitava unes quatre hores. Descomptant una pausa per esmorzar i algunes parades breus perquè els meus germans es marejaven amb les corbes tremendes que hi havia al tram final, 25-30 quilòmetres interminables des d’Adzaneta fins a Vistabella (jo era la del mig, la que els passava la bossa).  Un 850 no era un bòlid, però corria més que qualsevol camell. Els comptes no em sortien.

Tot i això, resistia amb rancúnia. Em negava a entendre la frase que es repetia en tots els esbarjos poc abans i poc després de les vacances de Nadal: els Reis són els pares. I això que el verb copulatiu deixava poc joc a l’ambigüitat. El verb «ser» és el signe d’igual de l’idioma. I, malgrat que a classe de llengua i literatura alguna cosa ens havien explicat de les metàfores, era evident que els meus companys de classe no feien una metàfora allà. Era un signe d’igual com una casa. Però vaig continuar ignorant-ho. Esforçant-me per ignorar-ho.

Fins que una arma de construcció i destrucció massiva va posar fi a la batalla: una mare. En aquest cas la meva, que un dia ens va reunir als tres germans i ens ho va explicar als tres alhora. Ja estava. Es va acabar. Els Reis no existien. Punt.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Però, malgrat els anys que han passat, de vegades els trobo a faltar, de vegades em pesa la racionalitat i m’agradaria que existissin tres tipus barbuts que ens porten regals i, sobretot, ens concedeixen desitjos. Encara que, una vegada obres la porta als Reis, també se’t poden colar els homes-llop, les bruixes, els vampirs i tota mena d’éssers fantàstics.

Però si els Reis existissin, de Nosferatu ja m’encarregaria jo.