La relliscada Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Almudena Grandes a la diana
A la brega política, els mals desitjos i pitjors insolències es reserven per als treballadors de la Cultura, convertida en arma llancívola. S’ha posat de moda maleir els morts dels altres
No em puc imaginar els familiars i amics d’Almudena Grandes asseguts al saló de plens de l’Ajuntament de Madrid a la sessió en què se la declari filla predilecta de la capital, aplaudint qui la presidirà, l’alcalde José Luis Martínez-Almeida, que ha dit en lletres gruixudes que no mereix aquesta dignitat. Aquest tren ha passat, altres dies vindran, i noves edicions dels seus llibres que la faran poc menys que immortal a la seva ciutat i a les nostres. Després de la falta de respecte exhibida pel prebost conservador cap a una persona morta, arrencada massa aviat dels seus i dels lectors, bé farien els tres regidors d’esquerres que van aconseguir el compromís de donar-li aquest honor a trencar el pacte i deixar el pobre home sense els pressupostos. Així es veuria obligat a arrossegar-se una miqueta més davant la ultradreta, el públic que desitja acontentar llançant els dards contra l’escriptora. Així se li faria molt llarga la legislatura, com una bona novel·la de Grandes, a aquest polític que és més de tuits fàcils i de titulars que es llancen a la muntanya.
Entretots
El «baliga-balaga de Gènova» (Esperanza Aguirre dixit) ha inaugurat l’any d’aquest PP que no es creu capaç d’una majoria absoluta. El que es justifica sense necessitat, atacant qui no pot defensar-se, feble amb els forts i fort amb els febles. El que mai té més remei que fer el que d’altres envien. Fa uns mesos, ell mateix reposava molt de pressa el carrer a Vallecas del creuer ‘Baleares’, el barco des del qual es va disparar contra la població civil a La Desbandá de la carretera de Màlaga a Almeria el 1937 matant milers de persones, per complir una sentència. No sé si vaig escoltar la veu robusta d’Almudena Grandes pronunciant-se al respecte a la ràdio o m’ho vaig imaginar.
S’ha posat de moda maleir els morts dels altres i alegrar-se de les desgràcies alienes. Abans era un desagradable efecte a l’alça de l’anonimat a les xarxes socials. Ara els representants de les institucions agafen un relleu tan trist perquè tot s’enganxa menys la bellesa. És xocant, ja que els polítics tendeixen a tractar-se entre ells de manera cordial: Pablo Casado: «Tinc covid». Pedro Sánchez «Li desitjo una recuperació ràpida». Es tiren flors a les tertúlies i sopen junts amb les dietes que paga el contribuent. La ira i les insolències es reserven contra els treballadors de la cultura, tu insultes Elvira Lindo i jo ataco Vargas Llosa; jo m’alegro que Antonio Resines estigui a l’uci i tu que Bertín Osborne es passi el Nadal confinat. El meu Govern posa una medalla d’or a Pérez-Reverte, el teu a Sánchez Dragó i l’altre a Javier Marías, i es munta una tangana monumental encara que no necessitin cap medalla, ni l’hagin demanat. Jo odio Ana Iris Simón sense haver llegit el seu llibre, i m’encanta Karina Sainz Borgo sense haver-la fullejat; m’afegeixo a la gossada que detesta el pianista James Rhodes. Dilluns l’escriptor Benjamín Prado es preguntava escandalitzat qui creu Almeida que mereix més que Almudena Grandes un reconeixement de Madrid, què llegeix l’alcalde. I es contestava que res. Coincideixo. Al seu passeig protocol·lari amb Andrea Levy per la fira del Llibre, ella li va aconsellar ‘Memorias de un solterón’ d’Emilia Pardo Bazán, quin moment tan simpàtic. Es llancen novel·les com a indirectes, o per fer sang. Però mai se’ls ocorreria obrir-ne una.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
