Fiasco a taquilla Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
El duel que va perdre Ridley Scott
El fracàs d’‘El último duelo’, segons el director, és culpa dels joves i no té res a veure amb el fet que sigui una pel·lícula lenta i dura de més de dues hores i mitja
Vaig veure el tràiler i no vaig voler anar al cine a veure-la. La idea d’estar en una sala, a les fosques, atrapada en una història tan aterridora i comuna alhora em semblava insuportable. Vaig llegir les opinions que trobava ‘online’, algunes de favorables, d’altres no tant, però la divisió semblava inescapable: o era un tros de pel·lícula o era del pitjor que havien vist durant l’any. Una pel·lícula de Ridley Scott tendeix a escapar tremebundes polaritats, però allà hi havia una de les pel·lícules amb més pressupost de l’any, enfonsant-se en taquilla.
‘El último duelo’ és una pel·lícula històrica dirigida per Ridley Scott i basada en el llibre amb el mateix títol d’Eric Jager. Matt Damon i Ben Affleck no només actuen en aquesta pel·lícula sinó que també van escriure el guió juntament amb Nichole Holofcener. I, per acabar la col·lecció de noms il·lustres, Adam Driver i una sempre excel·lent Jodie Comer completen l’elenc protagonista, menjant-se la pantalla amb unes interpretacions que de tan precises semblen estendre’s més enllà de la pantalla.
Entretots
Deia Scott en una entrevista fa poc que el motiu pel qual la seva pel·lícula no ha sigut l’èxit de taquilla que mereixia ser és dels mil·lennistes, que rebutgem el cine de qualitat i vivim enganxats als telèfons mòbils i les xarxes socials. Culpa de la «gent jove», que no sabem el que és bo. El fracàs d’‘El último duelo’, segons el senyor Scott, no té res a veure amb el fet que sigui una pel·lícula lenta i dura de més de dues hores i mitja en la qual hem de presenciar, en detall i repetides vegades, una violació. Res a veure amb el fet que el succés descrit reflecteixi una realitat que emmetzina i esquinça la vida d’infinitat de persones. Records, malsons, històries alienes que sentim com a pròpies, ens saluden amb crueltat des de la pantalla. Però és culpa nostra, és clar que sí, perquè no sabem disfrutar d’una oda a la foscor que ens persegueix sempre que caminem soles de tornada a casa després d’un llarg dia de barallar-nos contra el món. Culpa nostra, per variar.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
