Em fa mal un genoll

-¿Li sembla malament que m’espantin els gossos grossos que intenten atacar-me? –vaig preguntar.

-Doncs sí –va dir–. Hauria de ser el gos que s’espantés de vostè. No de vostè en particular, entengui’m, sinó dels éssers humans en general. Els éssers humans som unes males bèsties.

Es tractava, en fi, d’una animalista que odiava la humanitat.

-Et presento les meves disculpes –vaig dir irònicament dirigint-me a l’animal, que no deixava de bordar-me–.

-¡Eduard –va cridar la dona–, el senyor t’està demanant disculpes!

-¡Es diu Eduard! –vaig exclamar.

-Avui sí –va dir ella–. Ahir es deia Frederic.

Vaig entendre que m’enfrontava a un món amb una lògica que era a anys llum de la meva i vaig continuar el meu camí.

Uns quants passos més enllà, un senyor em va retreure que no portés mascareta. Li vaig dir que estàvem en un espai obert, gairebé sense gent, i que estava fent una activitat esportiva.

-¿Quina activitat esportiva? –va preguntar.

-Estic caminant –vaig respondre.

-¿Això és una activitat esportiva?

-Per mi, sí –vaig afirmar.

-¡Això és una merda! –va proferir.

Tot això passat l’1 de gener, a primera hora del matí. M’havia entossudit a començar l’any avenint-me amb el món i en només uns minuts ja hi havia patit dues topades. Vaig decidir tornar a casa per fer un reset, o perquè el fes la realitat, no ho sé, i de cop va tornar a aparèixer l’Eduard, el gos, que es va llançar sobre l’home de la mascareta i el va fer caure. Rere seu venia corrent la propietària, que va tornar a subjectar-lo mentre es lamentava:

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

-¡Un altre que té pànic dels gossos!

  Ja a casa, la meva dona em va preguntar que per què tornava tan aviat i li vaig dir que em feia mal un genoll.