«Això sí que és cine»

La primera crec que puc defensar-la, a veure com ho faig amb la segona. El 2022 tot és, i així ha de ser, cine. Ha costat, però afortunadament hem fulminat aquesta idea que el veritable cine era, sintetitzant-ho molt, el que persegueix allò monumental i s’expressa amb maneres clàssiques. El pas definitiu el va fer el 2019 ‘Cahiers du Cinéma’ al considerar ‘Twin Peaks: The Return’ (2017), la tercera temporada de la sèrie, com la millor pel·lícula de la seva dècada. Per descomptat, res a objectar. De la mateixa manera, a hores d’ara hem relativitzat el tema de les pantalles: veuràs moltes estrenes al sofà, bàsicament perquè aniran a una plataforma sense pas previ per sales, i no passarà res. I, tot i així, assumeixo que vaig veure ‘West side story’ sentint que això sí que era cine, i vaig sortir orgullosa d’haver-la vist en una sala.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Primer vaig pensar que era un atac de nostàlgia. No perquè la pel·lícula de Spielberg reprodueixi un cine que ja no es fa: estic en total desacord amb aquesta opinió. Per molts intents d’actualització, la història de ‘West side story’ pertany a un altre temps, això és indiscutible. Però la manera com està rodada pertany a aquest. Però potser no era això, o no del tot. Tenia a veure més amb la sorpresa. Amb la sorpresa davant una cosa que no és tan comuna, davant una cosa que fins i tot no és a les pel·lícules que m’agraden molt. És la certesa d’estar davant la proposta d’un director que ha pensat la seva pel·lícula en termes visuals i sonors, que ha decidit explicar la seva història convertint les imatges i els sons en el centre. No és el musical un gènere per a tots els gustos, però ha de ser difícil no emocionar-se amb la planificació de ‘West side story’, els seus moviments de càmera, la coreografia, la il·luminació, els colors, la manera com estan filmats els actors, la precisió dels sons i el discórrer de la música. I, davant una cosa així, no penso sentir-me malament per haver pensat que «això sí que era cine».

És clar que Spielberg no és l’únic que ho fa, i segur que aquesta revelació m’arriba amb aquesta pel·lícula i no amb un drama de càmera per la seva condició de cine espectacle. Però, en un moment assenyalat pels mals de l’homogeneïtat estètica i l’obsessió pel relat, és tan exòtic com commovedor enfrontar-se a una pel·lícula que ens recorda per què el cine és el que és. Pel que fa a per què «cal veure-la al cine» l’argument és més feble: perquè a una obra així li queda petita una altra pantalla.