El Kazakhstan, una altra crisi russa

Les manifestacions i protestes que se succeeixen al Kazakhstan des de diumenge passat obeeixen al cansament d’una societat sotmesa a les arbitrarietats d’una autocràcia corrupta, recolzada sense reserves per Rússia i la Xina. L’augment del preu del gas liquat, principal font d’energia del país, ha sigut l’espurna que ha encès el carrer, especialment a Almati, la capital econòmica, i que ha portat les autoritats de Nur-Sultan, abans Astanà, la capital política, a donar carta blanca a les forces de l’ordre perquè disparin a matar, segons ha tingut interès a reconèixer expressament el president kazakh, Kassym-Jomart Tokayev, poc més que una marioneta amb uns fils que mou de prop l’expresident Nursultan Nazarbayev i, a distància, Vladímir Putin.

Si en el recolzament xinès a la repressió desencadenada no hi ha cap més motiu que protegir de sobresalts un proveïdor pròxim d’urani i petroli, en el rus importa sobretot l’operació de llarg recorregut dirigida per Vladímir Putin per reconstruir l’espai polític que al seu dia va ser el de la Unió Soviètica. La mobilització de recursos de l’Organització del Tractat de Seguretat Col·lectiva, una aliança militar de sis antigues repúbliques soviètiques que encapçala Rússia, no és més que una simulació: el nucli del desplegament, el que realment importa, és el contingent despatxat pel Kremlin al cor d’Àsia. La resta és embolcall.

N’hi ha prou de repassar la seqüència d’esdeveniments des de l’annexió de Crimea per Rússia el 2014 per comprovar fins a quin punt la gestió russa de la crisi kazakh segueix la mateixa pauta que altres anteriors: recuperar àrees d’influència, ja sigui a través de la guerra de baixa intensitat a Ucraïna, la utilització de Bielorússia o l’estimulació d’un nacionalisme expansiu rus de nou encuny. En la reacció de Moscou hi ha, a més, un factor d’aprofitament per remarcar la seva imatge de superpotència en marxa per actuar allà on entén que els seus interessos nacionals estan en perill; en la utilització de no pas menys de 70 avions per transportar unitats paracaigudistes hi ha una reivindicació implícita de velles grandeses que es van esfumar amb la desaparició de la Unió Soviètica.

És probable que en els disturbis del Kazakhstan no tot sigui fruit de l’espontaneïtat i el cansament de ciutadans condemnats a portar una existència precària, però també és més que evident que la corrupció i un autoritarisme desbocat mantenen la població kazakh molt per sota de la prosperitat que li haurien de procurar els recursos que hi ha al subsol del país. Almenys, aquest ha sigut durant dècades el discurs de Nazarbayev i la seva insistència a reclamar el tracte que li toca a la segona economia de la Comunitat d’Estats Independents després de la de Rússia. Tot i que finalment el progrés material només s’ha fet efectiu en una franja de població vinculada als negocis del poder i la resta no ha sigut més que propaganda.

Si a les carències que han desencadenat la protesta s’afegeix l’incompliment de la promesa de democràcia que va seguir al desmantellament de l’URSS, encara són més comprensibles les raons de la frustració. El Kazakhstan és un Estat manejat per un partit hegemònic, sense una oposició política capaç de presentar batalla a les institucions, que reuneix molts dels ingredients mínims necessaris perquè la crisi social, amb desenes de morts al carrer, sigui fàcilment manipulable i s’enquisti, amb el risc afegit de contagiar un veïnat no especialment equilibrat i sòlid.