El Kazakhstan i el futur que ens espera

La sèrie ‘Mar de tranquilidad’ retrata un futur sense data concreta en què l’aigua és un bé tan escàs que està racionadíssima, i a la qual només s’accedeix amb unes targetes que classifiquen les persones en castes segons el seu estatus. Les cues ordenades davant els sortidors d’aigua que es veuen en la sèrie recorden les cues que hem vist davant els dipòsits i fonts d’aigua a l’Àfrica en l’essencial, però la resta de l’entorn canvia: el paisatge sec i calent, la roba i la pobresa dels que esperen.

Apartheid

Aquell futur imaginat fa temps que és aquí, però l’hem mirat per la cua de l’ull, com fan els que condueixen per carreteres franquejades per les ‘townships’ sud-africanes, quilòmetres i quilòmetres de cases de llauna amuntegades que conformen la perifèria de la pobresa negra que va originar l’apartheid. Són allà, hi passem pel costat, la seva realitat ens voreja, com en una realitat paral·lela que mai confluiria amb la nostra. Fins que ho fa.

Arriba el 2022 i quan fem zàping a la tele podem passar d’un canal de sèries a un d’informatiu d’aquests que posen rètols a la part inferior de la pantalla, i quan llegim que han matat desenes de manifestants en una protesta pel preu del gas al Kazakhstanpodem tenir uns segons de confusió. Està passant al nostre món i, tot i que a molts els costi posar el país al mapa, la desmesurada pujada del preu de la llum a les nostres factures i el sotrac social que genera sobretot entre els més vulnerables fa que una esgarrifança ens recorri l’espinada. Perquè sense solució de continuïtat, veurem com a Colòmbia la policia carrega i deté desenes de persones en les protestes al país per l’alt preu del transport públic. I sentirem com el 2021 els preus mundials dels aliments van pujar una mitjana del 28,1%, empesos pel coronavirus i el desproveïment que van aguditzar els problemes que arrossega la crisi climàtica. Un grapat de titulars concentrats en una càpsula de temps que ens projecta cap a un abisme de futur. Animals que són amenaça

han matat desenes de manifestants en una protesta pel preu del gas al Kazakhstanla desmesurada pujada del preu de la llum a les nostres factures i el sotrac social que genera sobretot entre els més vulnerables fa que una esgarrifança ens recorri l’espinadaels preus mundials dels aliments van pujar una mitjana del 28,1%Un grapat de titulars concentrats en una càpsula de temps que ens projecta cap a un abisme de futur. Animals que són amenaçaO no. La protagonista de ‘Mar de tranquilidad’, que s’enrolarà en la tripulació que té una missió misteriosa a la lluna, viu la seva quotidianitat a la terra donant de beure de manera clandestina a un gos. Il·legal, perquè en aquest món de ficció i sense aigua, tenir mascotes està prohibit, perquè consumeixen massa recursos necessaris per a la supervivència humana. Els animals són sacrificats. En altres fantasies de futur, els animals s’emporten la pitjor part també. Vam veure com es converteixen en portadors de malalties mortals i han de ser erradicats, són presències amenaçadores... En tot cas amb prou feines perviuen com mascotes si no són el gos de torn del protagonista. No hi ha lloc per a animals de companyia si no hi ha humanitat, és el missatge. 

Llei de protecció animal

Notícies relacionades

¿Què està passant al Kazakhstan? El conflicte en 7 claus

Twitter era una cerveseria de Múnic

Però en el dia d’avui, mentre mirem de reüll les amenaces de ficció que se succeeixen en les diferents propostes de plataformes de ‘streaming’ i a la gran pantalla, calibrem el nostre present, prenem el pols i ens testegem. Espanya ja té en vigor la primera llei que reconeix els animals com éssers sentents, amb una personalitat jurídica que mereix uns drets superiors. El pas endavant, que s’ha de ratificar en la seva aplicació quotidiana, ens allunya una mica dels mals vaticinis de futur que tant hem plantejat en les nostres ficcions. 

 La ciència-ficció és un ancoratge poderós per ajudar-nos a fer palanca amb què allunyar-nos dels núvols negres del desastre per venir. No és una lluita perduda, però sí que és constant, i així ha de ser, la que ens distanciï amb lleis i polítiques de les temptacions populistes, els esclats de violència davant injustícies socials i altres bretxes que s’han accentuat amb la pandèmia.