Emergència Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Una amenaça més real
Ja fa més de 30 anys que els científics van començar a alertar de l’efecte hivernacle i el canvi climàtic, però encara es veu com una novetat que ens sorprèn diàriament
Ara que hem deixat enrere el 2021 amb resums i llistes del millor de l’any, potser hauríem de compensar tant d’entusiasme amb una llista de les coses dolentes. No em refereixo als pitjors llibres, discos i pel·lícules –el silenci ja és prou crítica–, sinó per exemple els ‘millors’ pitjors desastres que ha causat l’emergència climàtica el 2021. Haurien de comptar els focs que van arrasar Austràlia, Grècia, Turquia i Califòrnia; les inundacions que hem vist a Alemanya, la Xina, les Filipines i més o menys a tot arreu, i ara especialment brutals a l’est del Brasil; l’huracà que va devastar la regió de Kentucky als Estats Units; els acords sota mínims de la cimera pel clima de Glasgow; la destrucció constant de les glaceres; la sequera en països com Mèxic i la calor extrema de l’estiu, o aquesta sensació primaveral que hem viscut per Nadal a Catalunya.
La llista dels desastres, del tot incompleta, ens hauria d’espantar més. Ja fa més de 30 anys que els científics van començar a alertar de l’efecte hivernacle i el canvi climàtic, però encara es veu com una novetat que ens sorprèn diàriament. La globalització ens dona les notícies de tot el món més ràpid, però pot ser que alhora ens aïlli més, ens insensibilitzi, com si les imatges terribles no acabessin de ser reals si no passen a prop de casa. «Els petits canvis són poderosos», deia fa 30 anys el capità Enciam, tot un visionari, però no és menys cert que en les qüestions climàtiques serien més poderosos els grans canvis dels governs, si un dia deixessin de prioritzar el creixement econòmic, o si per fi posessin la raó per davant la ideologia.
Entretots
Aquestes festes molta gent ha vist a Netflix la pel·lícula ‘Don’t Look Up’ (‘No mires arriba’), dirigida per Adam McKay, que fabula amb el destí dels humans quan uns científics descobreixen que un cometa gegant impactarà contra la Terra i ens aniquilarà. Ho comuniquen al Govern dels Estats Units, que decideixen posar-se en mans d’un multimilionari tecnològic que és un resum hilarant dels Bill Gates, Elon Musk, Steve Jobs i Jeff Bezos d’aquest món. Pel to de sàtira, que malgrat ser caricaturesc resulta versemblant, intuïm aviat quina serà la reacció grandiloqüent dels poders fàctics: simulen salvar la humanitat, però de fet es mouen per interessos personals. De fons, la sensació realista que veuen l’univers com un territori a la seva disposició, on fins i tot la supervivència en situacions límit es pot comprar.
Veient la pel·lícula pensava que si, en lloc del cometa, l’amenaça fos l’escalfament global, el film seria més creïble. La diferència és que la catàstrofe del cometa es pot situar en una data concreta, mentre que fa dècades que el drama de l’emergència climàtica existeix, però és difús i generalitzat. Potser els científics haurien de ser més sensacionalistes i calcular aquesta data final: avisar-nos sense objeccions del dia que, si els governs continuen així, podrem donar la Terra per morta, ‘dead’, ‘finita’, ‘kaputt’.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
