El Kazakhstan, ¿una altra revolució de color?

Un país ric que obté entorn del 60% dels seus ingressos de l’exportació d’hidrocarburs i d’urani (subministra entorn del 42% del total mundial) i on es localitza el 20% del minat de bitcoin a escala planetària. El mateix que 30 anys després de la seva independència segueix en mans d’una elit rendista agrupada entorn de la figura de Nursultan Nazarbayev i, des del 2019, la del seu delfí, Kassym-Jomart Tokayev. L’indisimulable biaix autoritari del règim i el deteriorament de les condicions econòmiques només esperava una espurna per trencar la seva falsa imatge d’estabilitat. I així es pot interpretar el final dels subsidis al preu dels combustibles des del passat 1 de gener. Des de les mobilitzacions inicials a Zhanaozen, ben aviat les protestes es van estendre arreu del país, sense que la primera resposta de Tokayev –anunci de baixada de preus i cessament de tot el Govern– servís per frenar un moviment que ben aviat va adquirir un to violent.

Violència exercida per grups organitzats i més violència fins i tot utilitzada per unes forces de seguretat amb ordres de disparar a matar sense previ avís. Un panorama inquietant que recorda el que va passar anys enrere a Ucraïna o Bielorússia i que torna a plantejar les mateixes preguntes, encara sense respostes clares.

És innegable que hi ha una situació objectiva d’insatisfacció i repulsa antigovernamental per part d’una població maltractada des de fa molt temps. I amb això n’hi hauria prou per explicar la seva mobilització, i fins i tot el seu recurs a la força, per respondre a un règim que no ha dubtat a declarar l’estat d’emergència, a qualificar de terroristes els seus oponents i a reclamar la intervenció militar dels seus socis de l’Organització del Tractat de Seguretat Col·lectiva (amb Rússia al capdavant). Però com ja va passar en les que van acabar coneixent-se com a revolucions de colors, també és elemental entendre que hi pot haver actors externs interessats a rendibilitzar aquestes circumstàncies per intentar portar l’aigua al seu molí.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

El Kazakhstan és una peça valuosa en el joc geoestratègic de l’Àsia central i més enllà. Per a Rússia es tracta no només d’un veí amb el qual comparteix 7.000 quilòmetres de frontera i, per tant, l’afecta tot el que hi passi, sinó també un territori d’on extreu bona part de l’urani que necessita per a les seves centrals, i on continua comptant amb el cosmòdrom de Baikonur i el polígon de Sary Shagan –on porta a terme el desenvolupament dels seus míssils antibalístics. I és ben sabut l’afany de Vladímir Putin per recuperar la influència que al seu dia va tenir la Unió Soviètica a la seva perifèria europea i asiàtica. Això explica que, en clar contrast amb la passivitat davant la guerra que Armènia va sostenir el 2020 amb l’Azerbaidjan, Moscou s’hagi afanyat a enviar allà els seus soldats amb la tasca de garantir la seguretat de les infraestructures crítiques, alliberant així les forces kazakhs perquè se centrin a reprimir la protesta als carrers.

Vist així, no hauria de sorprendre que els que volen frenar les aspiracions russes s’escarrassin a estimular les protestes dels kazakhs. Tot i que només sigui per dificultar la seva actual aposta a Ucraïna, obligant-lo a reservar part de les seves forces per si l’escenari kazakh aconsella augmentar la força expedicionària actual. Una força que, per molt que es vulgui fer passar per pacificadora, és una mostra més de l’ànsia russa per tornar a dominar la regió. I així, una altra vegada, més que el color que pot aportar una població mobilitzada, el que sembla explicar és la seva instrumentalització al servei d’altres agendes.