La nova criatura

El que no havia sospitat, ben còmoda i tranquil·la, confiada del tot, és en la nova criatura: l’oposada. Reconec que aquesta m’ha ben sorprès, i també reconec que no m’ha costat gens acceptar-la, saludar-la i donar-lo la benvinguda a aquesta nova criatura oposada, igual de confiada o potser un xic més i tot, i potser una mica més tranquil·la i d’una tranquil·litat envejable. Me la miro amb estranyesa, aquesta: l’oposada, l’oposada de mi que també soc jo... si és que té algun sentit això que acabo de dir. Penso que sí.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Aquestes criatures, les noves, les antigues, les que s’assemblaven molt entre elles, l’oposada, la gran desconeguda i les que encara han de venir, sempre s’han arrossegat i amagat entre les línies que escric: bé sigui aquí, que parlo per als altres, o bé als llibres, on hi parlo per a mi o per a ningú. L’interlocutor dels llibres sempre ha estat indefinit en la conversa que representa l’escriptura d’una novel·la: i de cop aquest interlocutor se’t fa present, amb l’objecte.

He descobert que aquesta nova criatura que la Ginzburg deia se m’anticipa amb els llibres que escric. Quan els escric, no hi sóc encara. Hi escric les coses que no m’han passat, però que em passaran: estan a punt, a punt de passar-me. Els temps de l’escriptura, la correcció i l’edició, però, fan que aquesta premonició es desfaci una mica, desapareix l’encanteri: perquè quan el llibre ja pot ser llegit, aquesta criatura anticipada ja forma part del passat. La nova criatura, que va néixer de la intuïció, de cop ha donat pas a la següent. I vet aquí, el misteri i el miracle: jo et saludo, criatura oposada a mi, idèntica a mi.