Anàlisi
Hernández d’Aràbia
Això d’anar-se’n fins a Aràbia per fer un pols al destí i mirar d’assolir una glòria que al nostre país d’origen se’ns nega obstinadament ja ho havia fet, fa poc més un segle, un capità britànic anomenat Thomas Edward Lawrence, i amb resultats discutibles. Com sabrà tot aquell que s’hagi enfrontat amb algun profit a les tres hores i 42 minuts que dura la meravellosa pel·lícula que David Lean va dedicar al militar i arqueòleg, Lawrence es va plantar al Pròxim Orient per avivar la revolta de les províncies àrabs contra el poderós exèrcit otomà. A l’Estadi Rei Fahd de Riad, el FC Barcelona tenia davant seu un desafiament no menys imponent, tot i que aquesta vegada l’únic turc que hi havia a la vista era el renascut cabell de Jordi Alba: demostrar que, després d’uns mesos de calamitats esportives i tribulacions administratives, l’equip torna a estar en condicions de competir amb el líder de la Lliga. Va acabar perdent la batalla, però aquest primer objectiu va quedar complert.
Hi haurà qui ho consideri insuficient. Hi haurà qui es burli d’aquest renovat afany blaugrana per celebrar les victòries morals, una tradició que va semblar haver quedat desterrada per sempre en els enyorats temps del guardiolisme. Està bé, però no oblidem que fa molt pocs mesos els pronòstics més moderats auguraven per al Barça un tràgic descens als inferns de la irrellevància futbolística i una llarguíssima travessia del desert per tornar a l’elit. I que, de vegades, una victòria abans d’hora pot portar a la perdició, com li va passar al pobre Lawrence, devorat finalment pel prematur estatus d’heroi llegendari que li van atorgar els seus inesperats triomfs militars.
El Barcelona és, en el dia d’avui, un equip summament imperfecte, que no ha trobat encara la manera de cobrir amb garanties les places de lateral (les dues) ni de donar relleu a futbolistes en l’ocàs de les seves carreres com Sergio Busquets o Gerard Piqué. Però continuar negant que sota el comandament de Xavi Hernández està naixent una cosa molt prometedora és empenyorar-se en un error o, pitjor encara, alimentar un engany. La derrota fa mal, per descomptat. I més, si és davant el Reial Madrid. El truc, com deia T. E. Lawrence a la pel·lícula de Lean després d’apagar un llumí amb els dits, és que no importi que faci mal. El truc és entendre que aquest dolor és necessari per créixer.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
