Negacionistes i antivacunes Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
¿El que provoca guanya?
Djokovic juga a provocar, igual que molts d’altres, i el periodisme haurà de decidir com li posa l’altaveu
Hi ha certa mística en qui decideix anar contracorrent i planta cara a la convenció o a la majoria. En qui va de visionari i intenta passar per ser el rebel que té veu pròpia. Però vam aprendre amb Albert Camus que la rebel·lia parteix del compromís amb el deure o la justícia, i ara s’ha posat el temps ple de rebels de causes baixes, les seves; de gent que desafia la ciència perquè sap més que el més llest. Hi haurà qui es negui a vacunar-se contra la covid per por o per ignorància, com n’hi ha que actuen per egoisme o perquè creuen –és una qüestió de fe– que els seus arguments se sostenen més que els assajos, les proves i les conclusions de l’OMS.
N’hi ha, fins i tot, que fan bandera del seu rebuig, resolts a encapçalar la causa i propagar-la davant la sospita de conspiració en cada punxada. És el grup que mira la resta com si fossin els campions del món –de tennis, per començar– i que pensen que el fet de no immunitzar-se no ha de tenir conseqüències per a ells. Segurament, perquè ja en té per als altres.
Els sociòlegs diran si darrere del moviment hi ha un patró o una ideologia, perquè els antivacunes solen ser després anti moltes altres coses. El que difícilment podrà afirmar-se és que siguin rebels, perquè la primera derrota seria entregar-los el diccionari i canviar el sentit a la idea de rebel·lia. Rebel·lar-se no és això, tot i que necessitin la mística revolucionària per aconseguir allò que tant anhelen: el protagonisme. És allà on apareix la primera pregunta: ¿per què els donem el que busquen?
Notícies relacionades
L’Associació de Tennistes Professionals (ATP) estimava al desembre que s’havien vacunat 95 dels 100 primers tennistes del rànquing, per la qual cosa Novak Djokovic representa molt poca gent. Una cosa semblant passa amb els antivacunes en general, que són minoria. S’al·legarà, i amb raó, que el fet de ser minoritari no és motiu perquè t’ignorin. Al revés, per molt que en aquest cas hauria de servir almenys per saber dimensionar-ho. Una altra cosa és acceptar que la seva causa sigui la llibertat, quan es tracta més aviat dels seus privilegis: de no estar disposat a assumir les conseqüències que té seguir les seves regles.
Djokovic juga a provocar, igual que molts d’altres. I té èxit, cosa que no significa que obtingui alhora la victòria. El periodisme haurà de decidir com li posa l’altaveu: si reprodueix els seus arguments o els contrasta, si situa en el mateix nivell els científics i negacionistes supersticiosos, creient que ser plural consisteix a equiparar la veritat amb la mentida. Djokovic alerta d’un fenomen que existeix i no és clar que menysprear-lo o no donar-li rellevància sigui el millor tractament. Per útil que sigui l’exemple, no deixa de ser el més palmari: quan Donald Trump va guanyar les eleccions als Estats Units els grans mitjans es van adonar que silenciar les seves provocacions no resolia res. És un equilibri difícil, clar, i encertar amb el focus resulta el més difícil, però l’ofici que viu de fer preguntes també ha de fer-se-les a si mateix.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
