La caradura de Johnson al descobert

En política, dictar normes i no aplicar-les en la conducta personal sol sortir car. En una pandèmia com l’actual és un camí directe a la ruïna política. Ningú oblidarà aquest estrany temps, en especial els primers mesos després de l’arribada del virus a principis del 2020. Va ser en aquella època en què no es podia visitar familiars malalts, ni acomiadar dignament els caiguts, quan la seu del primer ministre britànic acollia ‘botellons’ clandestins. 

Primer Johnson va tardar a reaccionar. L’Organització Mundial de la Salut va declarar l’arribada de la pandèmia l’11 de març del 2020, però el primer ministre no va tancar el país fins el 23 de març. En aquells dies, cada dia i hora comptaven vides. Aquell retard possiblement sigui «la decisió més mortífera per al país des de la postguerra», diu el periodista Simon Kuper. Després, Johnson va posar en marxa un duríssim confinament mentre va decidir –ara ho sabem– que les normes que ell mateix dictava eren obligatòries només per a la resta.

És paradoxal la política. Són ara els fantasmes del Brexit els que podrien donar el cop de gràcia a Johnson, el líder polític que va executar amb fòrceps una separació que semblava inviable. Dominic Cummings, ideòleg de la sortida, un sinistre personatge conegut per les seves arts manipulatives, alçat i destronat com a assessor pel mateix Johnson, és ara el botxí del seu excap. 

Johnson va explicar al Parlament que ningú el va advertir que la festa en potència anava contra les regles. De fet, diu que no sabia que era una festa, sinó un ‘esdeveniment de treball’. Cummings ha confirmat el que era obvi: que una invitació enviada a cent assessors i funcionaris de Downing Street per l’assistent del primer ministre, en què es recomanava a cada convidat «portar-se la pròpia ampolla», no podia haver-se produït sense el vistiplau del cap. Però hi ha una cosa encara més òbvia, com ha recordat Gavin Barwell, excap de gabinet de Theresa May: ningú havia d’advertir-lo que una reunió social d’aquest tipus anava contra les regles; «ell posava les regles».

Li queden pocs amics a l’encara líder britànic. Més enllà de les esperables pulles de l’oposició, els seus ministres comencen a alçar la veu, moguts entre la vergonya i el reposicionament davant una imminent caiguda. Els responsables de Ciència i Sanitat han criticat obertament els fets. Dominic Raab, vice primer ministre, ha deixat caure que si un primer ministre menteix al Parlament «normalment» dimiteix. 

Entre la població, l’home que va prometre un nou «Regne Unit global» i que ara irradia notícies sobre pandèmia, festes i alcohol, té la credibilitat per terra. Un 68%, respecte a un 48% al novembre, considera que Johnson ha de dimitir. Set de cada deu enquestats pel diari conservador ‘The Times’ creuen que no ha sigut honest sobre el que va passar. També els monàrquics estan ofesos. El Govern ha hagut de demanar disculpes a Buckingham Palace, al conèixer-se que es van organitzar dues festes en la vigília del funeral del príncep Felip d’Edimburg. 

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

No sembla que la maniobra disculpatòria pugui salvar el coll de Johnson. Per al seu partit, el líder que va aconseguir la tasca difícil del Brexit amb revolts, però sense estimbar-se, el mateix que va propiciar una imponent victòria electoral el 2019 després de pactar la sortida, és ara una càrrega. El 5 de maig se celebraran eleccions locals en algunes parts del Regne Unit i els ‘tories’ mediten deixar-lo caure abans o després. 

És veritat que és gairebé una tradició britànica deixar caure un primer ministre en ple exercici. Ho saben bé Margaret Thatcher, David Cameron o Theresa May, el final abrupte dels quals va arribar pels sotracs més o menys directes per l’espinós debat europeu. A Johnson l’espera un final motivat per raons una mica més frívoles.