L’agonia de Boris Johnson

Assetjat fins i tot pels seus, l’agonia política que pateix Boris Johnson, el primer ministre britànic, per no assumir la seva responsabilitat en l’anomenat ’Partygate’ no és una bona notícia. Sens dubte, no ho és per al Regne Unit, la societat del qual pateix els estralls de la pandèmia i una crisi derivada de la sortida abrupta i caòtica de la Unió Europea que el mateix Johnson ha liderat. Però tampoc és bona notícia per a Europa que la democràcia europea més antiga pateixi una crisi de confiança semblant, provocada per l’afany de Johnson a mantenir-se en el poder en contra de l’opinió pública i fins i tot de nombrosos diputats del seu propi partit. La inquietud que coneixen les institucions del Regne Unit –agreujada per les acusacions d’abús sexual a menors que impliquen el príncep Andreu i posen en un compromís la Casa de Windsor– han de constituir motiu de preocupació de tots els europeus en temps de crisi com els actuals en els quals, al desafiament de la pandèmia, se sumen les amenaces d’una intervenció militar russa a Ucraïna. 

El degoteig d’informacions de les últimes dues setmanes sobre la utilització de les dependències de la residència del primer ministre per organitzar festes i consumir begudes alcohòliques constitueix un escàndol majúscul. Sobretot quan els ciutadans britànics estan sotmesos a dures restriccions a causa de la pandèmia. La participació confirmada del primer ministre en alguna d’aquestes festes, i la seva pretensió de desconèixer les restants, han indignat els britànics i provocat un autèntic terratrèmol a la Cambra dels Comuns. La negativa inicial de Johnson de reconèixer els fets, i el seu intent de treure’ls importància, ha portat un nombre significatiu de diputats del Partit Conservador a demanar la seva dimissió. En l’última sessió de la cambra, un diputat ‘tory’ li va demanar que se n’anés «per l’amor de Déu», emulant un col·lega seu que va demanar la dimissió del primer ministre Neville Chamberlain, el maig del 1940, quan aquest es negava a reconèixer el perill que suposava Alemanya quan els nazis ja havien iniciat la invasió de Noruega. 

No sembla que els intents de Johnson de desviar l’atenció cap a altres assumptes de política interna hagin de dissoldre el grau de malestar a què ha arribat el seu propi partit. Les seves amenaces de tallar les subvencions públiques a la BBC, la seva intenció de desplegar la Royal Navy per aturar l’arribada d’immigrants o la seva promesa d’aixecar les restriccions per la covid tindrien predicament entre els conservadors en altres circumstàncies. En les actuals, és probable que no frenin el malestar generat per les seves mentides i el to fanfarró amb què ha abordat la crisi del ‘Partygate’. És probable que Johnson segueixi en el poder mentre els ‘tories’ estiguin dividits entre els qui voldrien precipitar el seu cessament i els qui prefereixen esperar l’informe encarregat a Sue Gray, l’alta funcionària que haurà de concloure sobre la seva participació a les festes de Downing Street i les mentides proferides davant la Cambra dels Comuns. Tenint en compte la independència i severitat amb què ha actuat aquesta funcionària en altres casos i que comptarà, entre d’altres, amb el testimoni demolidor de Dominic Cummings, un antic col·laborador del primer ministre, tot indica que el cèrcol sobre Boris Johnson s’estrenyerà encara més en els pròxims dies. En aquest cas seria desitjable que el primer ministre fes com Chamberlain i dimitís abans de ser cessat pels seus propis correligionaris.