Menjar ràpid Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Menys cuina, més plàstic
La pandèmia i el confinament ens han malacostumat a comprar-ho tot per Internet, un model que perjudica el comerç de barri i es recolza en uns treballadors amb sous precaris
Fa uns mesos es va fer viral un vídeo que explicava com funcionen els supermercats fantasma. Molts vam descobrir aleshores que aquests establiments, més discrets que un bordell, existeixen a Barcelona i potser fins i tot als baixos de l’edifici on vius. El reportatge mostrava les corredisses d’uns treballadors que completaven una comanda en dos minuts perquè després un repartidor la lliurés al client abans de deu minuts. L’encarregada lloava el treball en equip i deixava una frase per a la història de l’explotació laboral: “Pot ser estrès... o pot ser adrenalina positiva”. Des d’aleshores, quan passejo per la ciutat, veig sovint els motoristes amb els colors llampants dels supermercats fantasma, sempre accelerant per no fer tard, i inevitablement em pregunto qui deu ser l’imbècil que vol que li portin la compra a casa només en deu minuts.
La pandèmia i el confinament ens han malacostumat a comprar-ho tot per Internet, ja sigui en grans plataformes o restaurants, un model que perjudica el comerç de barri i es recolza en uns treballadors amb sous precaris. Mentrestant, a l’altre extrem del mòbil, uns senyors que només tenen feina a pentinar el gat s’enriqueixen i paguen els impostos en paradisos fiscals. Davant del fenomen dels supermercats fantasma, els hipermercats han posat el crit al cel. Competència deslleial, etcètera. Resulta, però, que ells són la baula prèvia d’una deriva lamentable. La cosa ha anat així: no fa ni 40 anys, la gent comprava als mercats i colmados del barri —aquell matrimoni que despatxava amb bata blava i et coneixia pel nom—. De sobte, les concessions indiscriminades a supermercats i franquícies van esclafar el model de proximitat als barris i pobles, i després els centres comercials i les grans superfícies van acabar de liquidar els negocis familiars. Com que sempre falta sal o cafè, la botiga de la cantonada va renéixer: ara sovint en mans de paquistanesos i sense la complicitat veïnal d’abans.
Entretots
Aquesta dinàmica impersonal i a l’engròs fa que mengem cada cop pitjor. Ho explica l’arquitecta Carolyn Steel a 'Ciudades hambrientas' (Capitán Swing), un llibre que s’hauria de vendre als mercats municipals, l’última esperança. Steel analitza com es nodreixen les grans ciutats, a través de quines estratègies l’alimentació està en mans de les grans marques. També explica que l’abundància dels supermercats és un miratge que ens vol fer creure en la diversitat, i de quina manera la producció local ha de lluitar contra unes polítiques que restringeixen la llibertat d’elecció i afavoreixen un mercat industrialitzat. El ritme trepidant de les ciutats, l’oferta excessiva, fa que cada dia cuinem menys, i així acabem comprant fruites tallades i envasades en plàstic.
“Una ciutat és allò que menja”, escriu Steel. Barcelona volia ser la millor botiga del món i al seu redós creixen els supermercats fantasma. Potser és l’hora de trucar a la Núria Feliu i recuperar aquella campanya tan exitosa de fa dècades, “vine al mercat, reina!”.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
