Carta d’amor al meu fill

Ets, juntament amb el teu pare, el més bonic i autèntic que tinc en la vida. Som un fortí. Som imparables. Som invencibles. 

T’estimo. T’estimaré sempre. Per això et dono –i et donaré– el millor regal: temps. Temps per estar amb tu. Per acompanyar-te. Per educar-te. Per renyar-te. Per entretenir-te. Per consolar-te. Per llegir-te un conte cada nit. Per acompanyar-te. Per fer-te petons. Per sargir-te els pantalons trencats i teixir-te bufandes. Per treure’t els polls un a un. Per fer-te coquetes i melmelada casolana. I, d’aquí alguns anys, quan arribi el teu moment, vola. Vola tan alt com puguis. Vola lluny de nosaltres. Vola per tu mateix. Vola amb les ales que t’hem cosit amb tot l’amor del món. Com el curt de Disney que tant t’agrada: ‘Vuela’. Però recorda’n un altre de curt que també t’impacta: ‘Bao’. Per més gran que siguis, sempre seré aquí, desitjant veure’t i cuinant empanadilles per a tu, com la protagonista.

El teu riure infantil em fa feliç. Els teus ulls. Les teves manetes, encara petites. La teva veu de nen petit. No creixis, vida meva. Queda’t així.

Estàs fet d’una fusta noble. Ets l’ésser més empàtic que conec. Ets bo, generós i llest. Ets una gran persona i, si res es torça, ho continuaràs sent en el futur, quan aita i jo deixem de ser els déus que som ara mateix per a tu.

Et veig jugar amb els teus amics i em passa pel cap la pel·lícula ‘Cuenta conmigo’. Que meravellosa que és l’amistat en la infància. Que pura i que necessària. Com rius. Com t’enfades. Com us agafeu per les espatlles i parleu de les vostres coses. Com ho passeu al parc cada tarda. Com disfruteu quan ‘les mamis’ us deixem anar sols a la font per omplir la cantimplora d’aigua. Quins deu minuts de llibertat absoluta. 

Com m’agrada que m’expliquis les teves coses. Jo també t’explico les meves. Disfruto quan em parles de tot i m’envaeixes a preguntes. No deixis mai de fer-ho. Ets el meu còmplice. Et miro als ulls i sé el que penses. A tu et passa el mateix amb mi. En el bo i en el dolent.

M’entendreix veure’t riure amb una de les teves pel·lis preferides, ‘Dos ximples molt ximples’. Em demanes que la miri amb tu i et trenques amb l’escena de la diarrea. Que important que és Jeff Daniels per a la nostra família. Com t’agrada que t’expliquem que el teu pare i jo ens vam conèixer entrevistant-lo al festival de cine de Las Palmas.

Que orgullosa que estic de tu. Com em satisfà que les teves professores em diguin que ets aplicat i responsable. No canviïs, sisplau. Adoro la teva prudència. Com es pot ser tan assenyat i tenir el cap tan ben moblat amb només set anys. 

M’encanta que facis tombarelles al sofà. M’encisa que ens demanis una guerra de coixins. Em meravellen els teus dibuixos. M’embruixa la teva capacitat, la teva paciència i la teva perícia per construir legos. M’agrada quan xiules. Em fascina quan anem tots tres al cotxe i poses ‘Libre’, de Nino Bravo. La cantem i desafinem. Però veiem per la finestreta el penya-segat d’Azkorri i ens sentim, efectivament, vius i lliures. Que feliç que ets a la platja. La d’hores que passes amb aita buscant crancs a les roques. Com t’agrada portar-me la galleda amb les teves captures. Faràs el mateix amb els teus fills. N’estic convençuda. 

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Criar-te no és fàcil. No ho és per a ningú. Ens venen la maternitat feliç i ens oculten les seves ombres. En aquest Club d’Educació i Criança parlem –sense cap tabú– de les foscors. Ho fem per recolzar les mames que ho estan passant malament. Ho fem per justícia, per dir-los que no estan soles. I ho fem, sobretot, amb humor. L’humor és bàsic en la vida. No deixis de riure mai. Fins i tot el problema més descomunal se suporta millor si aprens a desdramatitzar-lo, una cosa que ens ha gravat a foc l’àvia.

Riu. Riu sempre. Riu-te de tot. I quan vulguis plorar, fes-ho també. Perquè plorar és de valents. T’adoro. Ets el millor que he fet en la vida.