‘Remake’ Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
West Spielberg Story
Vaig entrar al cine amb la por al cos. I en vaig sortir, exultant. Perquè el que semblava difícil, sinó impossible, s’havia aconseguit: aquest ‘West Side Story’ d’avui no només és tan bo sinó que és molt millor que el de llavors
Compte amb el passat. Al meu acostumo a acostar-m’hi gairebé sempre de puntetes i temorós d’alguna sorpresa. El passat personal guarda vestigis que solen anar del més noble al més abjecte, ordenats tots ells en funció del seu premi, la seva vergonya, la seva acceptació o el seu rebuig. Obrir cervell i activar memòria són decisions arriscades. Un lluminós ho hauria d’advertir davant el menor moviment: «És perillós mirar a l’interior». No hi ha una decepció més gran que la de tornar, il·lusionat, al llibre o la pel·lícula que et van canviar la vida, i comprovar que ja no guarden res del que et va marcar en el seu moment. És bo acceptar, en aquests casos, que els prismes canvien amb el temps. Que «nosaltres, els de llavors, ja no som els mateixos». Revisar, en canvi, el passat històric, el del temps que et va tocar viure i del qual conserves només el record d’alguns esdeveniments puntuals (per a la resta ja estan, si fa falta, les hemeroteques) resulta molt menys arriscat; està clar que en el ‘totum revolutum’ dels successos compartits un se sent molt menys exposat i vulnerable.
Quan Steven Spielberg va anunciar la seva intenció de rodar una nova versió de ‘West Side Story’ es van disparar totes les meves alarmes. El semàfor dels records es va posar en ambre, atent a variar a vermell o verd segons fos el resultat. No en va la pel·lícula de Robert Wise ocupa molts i voluminosos volums de la meva memòria sentimental. Hi va haver un temps en què recordava amb certesa les vegades que vaig arribar a veure-la en el cine Aribau de Barcelona, acabat d’inaugurar. Ara, ja no amb tanta fiabilitat però sí amb molta aproximació, podria dir que en van ser de 15 a 20, en sessions matinals al llarg de 1963. Si a això hi afegim un altre visionament per cada any des d’aleshores (televisió, vídeos Beta i VHS, LaserDisc, CD-Rom, BlueRay i altres diversos suports ja obsolets), la suma dona un resultat pròxim als 80. És, no fa falta dir-ho, la pel·lícula que més vegades he vist en la meva vida. Sumin a això algun gaudi amb l’original teatral i diguin-me ‘friqui’ (estrafolari, rar, peculiar, estrany) si així els ve de gust. No puc (ni dec, ni vull) portar-los la contrària.
Entretots
Amb aquesta motxilla a la meva esquena, ¿què fer davant la nova versió de Spielberg? ¿Resistir-m’hi?¿Buscar excuses?¿Demorar el moment de la trobada? ¿O, al contrari, afrontar el repte i exposar-me a la decepció –si n’hi hagués, era possible– amb ànim disposat? Això és el que vaig fer. Vaig entrar al cine amb la por al cos, ho confesso. I en vaig sortir, exultant. Perquè el que semblava difícil, sinó impossible, s’havia aconseguit: aquest ‘West Side Story’ d’avui no només és tan bo sinó que és millor, molt millor que el de llavors. Dit sense embuts: Spielberg és un geni i el seu cine és genial. La pel·lícula és tan bonica, emotiva i apassionant com la de Wise, però molt més viva, dura, directa, radical i compromesa. Un do del cel per als qui, com jo, en teníem 20 als seixanta .
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
