Estats Units: ¿cap a l’abisme?

Les últimes setmanes un bon nombre d’analistes ha jugat amb aquesta possibilitat: la inevitable inèrcia de societats i governs cap al somnambulisme, a deixar-se arrossegar fins que la situació es precipita cap a l’abisme. La commemoració dels aniversaris de l’assalt al Congrés i de la presa de possessió de Biden han portat molta gent a preguntar-se què passarà si el 2024 torna a guanyar Donald Trump. I el panorama s’ha entristit davant unes perspectives poc tranquil·litzadores. Hi han contribuït tres factors principals.

D’una banda, la quantitat de llibres, enquestes d’opinió i articles que han tornat a posar de manifest, amb més rotunditat si és possible, la profunda polarització en la qual estan instal·lades la societat i la política nord-americanes. La dada més representativa són els votants republicans que continuen pensant que els demòcrates van robar les eleccions a Trump –fins a un 80% en diversos sondejos–, una mostra de la fragilitat de la confiança en el sistema. Al costat d’això, el creixent nombre dels qui justifiquen l’ús de la violència si les coses continuen empitjorant. Això en un país amb 400 milions d’armes que no estan en mans de les forces de seguretat.

L’obra que més notorietat ha tingut és ‘¿Com comencen les guerres civils?’, de la historiadora Barbara Walters, que ha suscitat tota una discussió sobre la possibilitat real d’arribar a aquest extrem.

D’altra banda, la frustració generalitzada, ¿i injusta?, amb l’Administració Biden. El ràpid progrés inicial en la lluita contra la pandèmia es va estampar aviat contra el mur dels antivacunes; l’impuls econòmic s’ha vist frenat per una rampant inflació i pel fenomen de la ‘gran dimissió’, l’abandonament voluntari de més de nou milions de treballadors dels seus llocs de treball. I l’ambiciosa agenda legislativa del president ha topat amb la realitat d’un Congrés en el qual ni tan sols compta amb tots els suports del seu propi partit.

Finalment, el mateix «rearmament» de Trump al capdavant del Partit Republicà. Fins i tot amb diversos processos oberts, l’expresident s’ha consolidat com a únic referent per a una formació que s’allunya a marxes forçades de la centralitat. Moltes de les accions liderades per republicans no passarien el tall de primer de democràcia, com les lleis de supressió de vot que han impulsat a diversos Estats. Avui el debat sobre una possible escissió entre moderats i ultraconservadors sembla acabada. El que no hi estigui d’acord, l’acaben fent fora del seu lloc, com li ha passat a Liz Cheney per recolzar el segon ‘impeachment’ a Trump.

Així les coses, tot apunta que el Partit Demòcrata perdrà la seva exigua majoria a la Cambra de Representants en les eleccions del novembre, cosa que dificultaria encara més la tasca legislativa de Biden. La visió d’un president Trump 2.0 produeix suors fredes a més d’un.

Poc després d’arribar el magnat a la Casa Blanca, David Frum va publicar a ‘The Atlantic’ un assaig-ficció premonitori: «Com construir una autocràcia». Allà va anar imaginant les molt diverses maneres en què la seva presidència erosionaria la democràcia i les institucions. Cinc anys després, el dinosaure encara hi és. 

Notícies relacionades

Els fills de Gisèle Pelicot

Sortir de la confusió

Biden té encara pendent exercir aquesta funció «guaridora» que permeti a les dues grans parts de la ciutadania americana tornar a parlar-se. Les emergències del dia a dia i, possiblement, la seva edat no li han permès fins ara trepitjar el país mirant d’acostar-se a gent de tota condició. Tampoc la vicepresidenta Kamala Harris està complint aquesta funció. En tot cas, és la primera dama, Jill Biden, qui recorre quilòmetres i quilòmetres en nom del seu marit. Potser allà troba el president l’impuls necessari. 

Fora d’això, només queda encomanar-se que les polítiques llançades aconsegueixin redreçar la situació sanitària i econòmica, fer que la democràcia funcioni per a tothom i creure en la resiliència de les institucions per evitar arribar, de veritat, al caire de l’abisme.