Memòria històrica Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Arxiu 78
Quan Martín Villa va decidir cremar els arxius policials del franquisme, va tenir per objecte tant eliminar els rastres de la vigilància de la dictadura com els de la resistència, confiant que el temps desdibuixés responsabilitats
El ‘found footage’, o metratge trobat, és un subgènere del cine de terror en el qual algú ensopega amb imatges perdudes, sovint documentals i preses per algun aficionat, que li van revelant una història desconeguda i horrible. No és un gènere nou; el recurs a les cartes o llibres trobats és tan antic com la història de la literatura i, en el cine, ‘Holocausto caníbal’ ja va utilitzar aquesta convenció dues dècades abans que ‘El projecte de la bruixa de Blair’ i la popularització de les càmeres de vídeo domèstic desencadenessin una febre. L’últim exemple n’és ‘Archivo 81’ (Netflix). Ara no els en faré cap espòiler, però sí que els diré que, si els agrada passar por, disfrutaran, a compte del treball d’un arxiver encarregat de restaurar una sèrie de cintes de vídeo cremades en un incendi.
Però en la realitat de vegades el terror no està en el que veiem, sinó en la manera com delimita allò que es manté invisible. Igual que en les famoses siluetes de les víctimes deixades per la bomba d’Hiroshima, els arxius es perden per falta de manteniment, o perquè algú decideix intencionadament destruir-los, un fenomen que l’ONU ha batejat com a ‘memoricidi’, i que en l’antiguitat era aquell ‘damnatio memoriae’ que esborrava faraons i emperadors caiguts en desgràcia dels registres històrics.
Entretots
‘Memoricidi’ és el que va passar el desembre de 1978 quan el llavors ministre de l’Interior, Rodolfo Martín Villa, va decidir cremar els arxius policials del franquisme, segons explica en les seves memòries ‘La conquista de la transición’ (1960-1978)’ Óscar Alzaga, que va ser diputat d’UCD i opositor democristià al règim. Aquesta destrucció premeditada va tenir per objecte tant eliminar els rastres de la vigilància de la dictadura com els de la resistència, confiant que el temps ajudés a desdibuixar responsabilitats. La jugada no els va sortir malament del tot a aquells capitostos de la repressió, que es van reciclar de l’‘establishment’ franquista al democràtic sense problemes. No obstant, la seva silueta es dibuixa mitjançant l’admissió de culpa implícita en aquesta crema. Els arxius –en aquest cas, els no trobats– ens continuen parlant, i en el seu buit ens expliquen velles històries de terror.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
