La gran desconnexió

Estem construint un model de digitalització no apte per a la ciutadania de més edat. Ho hem vist amb els tràmits administratius durant la pandèmia: des de l’ingrés mínim vital fins al certificat covid. En el cas de la vacunació, per exemple, la fractura digital va ser identificada com una de les principals causes d’una vacunació de dues velocitats a Barcelona. Dependre de tràmits exclusivament digitals genera desigualtats.

Sabem que, a Barcelona, més de la meitat de les llars de la ciutat que no estan connectades a internet estan formades per persones de 75 anys o més. I també sabem que, durant els primers mesos de la pandèmia, només un terç d’aquest grup d’edat havia fet tràmits ‘online’.

No ens podem permetre una digitalització que deshumanitzi els serveis públics. Interactuar amb l’Administració no pot ser més difícil precisament per als qui més ho necessiten. En definitiva: cap procés de digitalització s’hauria de portar a terme sense incorporar-hi la mirada de les persones més vulnerables.

També sabem que dues de cada tres persones de més de 74 anys de Barcelona disposen de ‘smartphone’ amb connexió a internet. Utilitzen internet per a usos diferents de persones més joves: més orientat a les relacions socials, a l’entreteniment. Usos menys complexos, però usos al cap i a la fi. Hem d’abordar la fractura digital que afecta les persones grans des de la dignitat, reconeixent-les com a individus capaços d’aprendre.

L’actual model de digitalització amplifica desigualtats socials existents. Abordar-ne l’impacte en les persones grans ens correspon a tots. També als bancs, que són corretja de transmissió necessària per a les pensions dels nostres avis i àvies. Però és evident que des de les institucions tenim una responsabilitat extra a l’aplicar polítiques digitals que no generin exclusió per a les persones grans.

Necessitem més investigació sobre persones grans i digitalització. El cas de l’estudi sobre fractura digital de l’ajuntament n’és un bon exemple: l’enquesta que es va fer el 2020 sí que incorporava els més grans de 74 anys. Però l’anterior, del 2016, no ho feia. Els va deixar fora. Necessitem conèixer més i millor la relació dels nostres avis i àvies amb la tecnologia per poder donar respostes adequades a les seves necessitats.

Els processos digitals han d’incorporar acompanyament humà. És evident que la digitalització de serveis pot incrementar l’eficiència dels recursos públics, però això no pot ser a expenses de deixar determinats grups socials sense accés. Hem de poder oferir alternatives presencials als processos que es digitalitzen. Per exemple, situant Agents TIC a les oficines municipals dels barris més vulnerables per acompanyar la ciutadania en la realització de tràmits ‘online’. O acollint en dependències municipals caixers automàtics de bancs que tanquen oficines a la ciutat, com hem proposat recentment des del govern municipal. No es tracta de renunciar a la innovació, sinó d’humanitzar-la.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Necessitem programes específics de capacitació digital, amb atenció personalitzada i polítiques orientades a l’autonomia, no a la dependència. Polítiques centrades en la dignitat i el reconeixement de les capacitats de les persones grans. És el que estem fent amb el programa pilot Connectem Barcelona: dotar col·lectius vulnerables de Trinitat Nova de connexió i ordinadors gratuïts, i acompanyament de capacitadors, amb l’objectiu de transformar la seva relació amb la tecnologia.

Carlos San Juan, l’autor de la frase que obre aquest article, ho deia molt clarament: necessitem «un tracte més humà de les sucursals bancàries». Jo aniria més enllà: necessitem humanitzar la transformació digital.