Les Olimpíades del calamar

Per a Netflix, l’èxit de ‘El juego del calamar’ va ser inesperat. Es va estrenar sense una gran campanya de màrqueting, confiant que els algoritmes fessin la feina donant-hi una empenta. I així va ser. Els visionaments i els comentaris dels espectadors que la van veure el primer cap de setmana van originar un tsunami que li va donar la visibilitat que necessitava per arribar a tot aquest públic menys afí, seduït pels comentaris entusiastes, la familiaritat de la seva iconografia (com les granotes vermelles), l’estètica colorista i la curiositat davant la versió sàdica d’uns jocs infantils de sobres coneguts. Més i més persones arreu del món van començar a veure la sèrie, i la seva empremta no va trigar a fer-se notòria. 

Que ‘El juego del calamar’ es convertís tan ràpid en un fenomen planetari és, per a molts, el més sorprenent. La ficció procedent de Corea del Sud compta amb un públic ampli i devot, acostumat de sobres a la violència i a propostes narratives extremes, però el que no hi està gens habituat és l’espectador més generalista. En això la llar de la sèrie hi té moltíssim a veure. Amb els anys, Netflix ha perfeccionat l’art d’introduir el contingut estranger en la dieta audiovisual del públic més occidental, fent caure barreres com la de l’idioma, un equip artístic desconegut o el caràcter marcadament local de la història. 

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Això sí, la velocitat amb què el fenomen s’ha esllanguit ha sigut gairebé tan veloç com la del seu èxit. Una vegada consumit i digerit, aquesta ficció ràpida i de satisfacció instantània ha desaparegut a tota velocitat del nostre radar, reemplaçada per la nova estrena de torn. ‘El juego del calamar’ ja no apareix als llocs més visibles de la interfície quan entrem a Netflix i ja ningú parla de la sèrie. El calamar està hibernant en les profunditats de la plataforma, esperant que el cronòmetre es torni a posar en marxa. Mentre duri l’espera, la companyia es dedicarà a establir els fonaments perquè el fenomen pugui convertir-se en una franquícia, un univers que permeti munyir l’amor per la història. Les possibilitats, si la cosa surt bé, són per fregar-se les mans: més sèries, videojocs, llibres i altres parafernàlia imaginable. Una ona expansiva de la qual, difícilment, ens podrem escapar. 

‘El juego del calamar’ es disposa a crear les seves pròpies Olimpíades, un esdeveniment capaç de generar espectadors i fans seduïts per les difícils eleccions que planteja. Una competició la crueltat més gran de la qual rau, precisament, a fer creure els participants que tenen opcions: jugar o abandonar. I és aquest fals dilema en què la ironia aflora per ficar-nos el dit a l’ull. Nosaltres, com a espectadors, també creiem tenir opcions de continuar veient-la o abandonar-la. Però en realitat estem tan captius a Netflix com els competidors de la sèrie.