Pink Floyd contra Vox

Amb aquest esquema tan marxista, Roger Waters donava resposta artística a l’ambient d’agitació social i política que vivia Occident després de la crisi del petroli i l’augment de l’atur i del malestar juvenil (sorgeix el punk) que acabaria per fer fora les esquerres del poder. La dreta neoliberal arribaria poc després a governar amb Thatcher i Reagan amb una intensa campanya abrasiva i de guerra cultural contra els impostos, els sindicats i el públic. Va suposar el final del capitalisme industrial i de plena ocupació que havia greixat un potent ascensor social sobre el pacte ‘keynesià’ capital-sindicats, que havia funcionat al llarg de 30 anys daurats d’Estat del Benestar i reduït les desigualtats històriques com mai abans. 

Des d’aleshores, la desigualtat social i de rendes s’ha disparat, en especial, a partir de la globalització i l’eclosió del món digital i de grans tecnològiques. De fet, l’ascensor social comença a bloquejar-se entre el 2000 i el 2014, i cau 14 punts entre els joves de 30 anys als Estats Units segons evidencien Chetty i Grusky. El més dramàtic és que aquesta caiguda de l’ascensor social va ser més gran al mig oest industrial en declivi (el ‘Rust Belt’ o cinturó d’òxid) que va ser determinant per a la victòria electoral de Donald Trump el 2016. És a dir, la frustració aspiracional i el tancament d’oportunitats és el millor caldo de cultiu per a l’extrema dreta amb les seves promeses de seguretat i autoritat que penetren entre joves i classes treballadores.

Avui els multimilionaris paguen en impostos una sisena part respecte al 1953, ens diu l’economista Robert Reich. La cobdícia dels porcs i els gossos de l’‘Animals’ de Pink Floyd ha arribat a límits tan abusius i polaritzadors que, de nou, la desigualtat s’ha polititzat i ha donat lloc a nous partits i governs d’esquerra. Però amb un recolzament que pot ser fràgil i no acabar de quallar, i menys sota l’anomia i fatiga que deixa una pandèmia tan llarga. 

Per això, és clau prioritzar les polítiques d’ocupació, vivenda i benestar entre els joves per revertir la seva desesperança i el seu creixent recolzament a partits com Vox. A Espanya, Vox té tant recolzament entre els joves com el PSOE malgrat ser el partit de la màxima desigualtat que defensa l’agenda més antisocial del conjunt d’extremes dretes europees. 

S’ha de reconèixer que els joves a Espanya són una generació única i excepcional que han acumulat quatre cicatrius de contramobilitat social molt corrosives: a) encadenant tres adversitats (Gran Recessió, austeritat i Gran Pandèmia); b) amb més precarietat i pitjors salaris que la precedent generació X; c) amb costos més durs d’accés a la vivenda i al lloguer, i d) amb menys nínxols de classe mitjana als quals arribar donat el seu declivi estructural. 

Notícies relacionades

Per què Pujol torna al pujolisme

Mal vent a ERC

Ni ells ni els que els segueixen són una generació perduda, sinó generacions en espera de polítiques ambicioses de mobilitat social i redistribució de la renda, fins i tot reclamades avui pel Fòrum de Davos davant els excessos sistèmics comesos. 

La millor vacuna contra l’extrema dreta és tornar l’esperança als joves des d’una esquerra reformista i eficient amb capacitat de relat creïble (i no només de gestió). Després d’‘Animals’, Pink Floyd va publicar ‘The Wall’ on el bohemi protagonista se sublima en un nazi després d’acumular maons de frustració. La política de comunicació de la Moncloa i del govern ha de ser més astuta si no vol ser un altre maó més en el creixent mur de l’extrema dreta.