Un pecat original

Tot plegat és ignorat per l’enorme majoria d’espanyols monolingües, o simplement deixat de banda. Ho assumeixen, o bé com una cosa natural atesa la potència mundial del castellà, o bé com un objectiu clarament supremacista de predomini de la seva cultura que els satisfà. Aquest últim grup és minoritari, per fortuna, però fa un soroll espantós amb freqüència, gairebé tant com el que armen els –també pocs– que desitjarien l’eliminació del castellà en alguns dels llocs citats abans, activant polítiques lingüístiques com les vigents durant el franquisme. Sempre m’ha sorprès observar el mimetisme polític dels dos grups i la seva poquíssima consciència d’això.

Quan és l’hora de la política més eficient, és a dir, quan es pacten suports per a investidures o nous estatuts, el tema de la llengua no sol ser tan present. Els polítics són conscients que és un assumpte molt emocional, i per això, malgrat que en solen fer bon ús en períodes electorals, a l’hora de les negociacions no acostuma a tenir mai un pes important. És un terrible error, perquè tot i que sigui un tema difícil, la seva resolució hauria portat una desinflamació notable dels conflictes territorials al restar-los emotivitat, i això hauria sigut bo per a tothom. Però, de vegades, sembla que no es desitja que cessi el conflicte. Tots els objectius polítics, tots, són de consecució més senzilla en situació de distensió. Però fins que no s’esborri de molts polítics la idea que el conflicte produeix vots, no hi haurà res a fer.

I és una llàstima, perquè la resolució no és complexa. La Constitució espanyola, que proclama en el seu article 14 el dret a la igualtat, manté una desigualtat inexplicable en el seu article 3: tots els espanyols tenen el deure de conèixer la llengua castellana, que és només una de les llengües d’Espanya. No existeix el deure de conèixer la resta d’idiomes als territoris on es parlen. ¿Per què? Qualsevol raó que puguin concebre no es pot defensar amb els drets fonamentals a la mà. Només el manteniment d’una imposició històrica, supremacista en origen, és la que avala aquesta norma. És clar, és còmode que tots els espanyols parlin una llengua comuna, particularment per als que tenen aquesta llengua com a materna. Però... ¿i la resta? ¿No tenen de dret a tenir una comoditat semblant als altres, almenys al lloc on viuen?

Notícies relacionades

El plàtan més car del món

Cas Ábalos: ¿tsunami Aldama?

L’aprenentatge del castellà és interessant no només per a la intercomunicació entre espanyols, sinó també perquè obre la porta a un univers de gairebé 600 milions de parlants. Però no es tracta d’això. El gallec també permet comunicar-se amb gairebé 300 milions de parlants de portuguès i ningú, per desgràcia, l’està recolzant realment des de les autoritats. Xifres a banda, l’objectiu final ha de ser permetre que tots puguin parlar i escriure al seu lloc d’origen en la seva llengua materna sense obstacles ni males cares, particularment a les institucions, que han de contestar en la llengua utilitzada pel ciutadà, i no al revés, que és el que passa en les dictadures. 

Tot això només s’aconsegueix si les llengües tenen estatus d’igualtat constitucional a cada territori, no si una és obligatòria –el castellà– i la resta depenen de la bona voluntat de la gent i les autoritats. ¿Ho aconseguirem algun dia?