Cine Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Gràcies, Jonathan Larson
Lin-Manuel Miranda porta al cine el musical autobiogràfic d’aquest guanyador del Pulitzer, una història tendra, tremebunda, intoxicant i rotunda. Res hi falta, i res hi sobra
Sembla que hem arribat tots a l’acord tàcit que els trenta és el llindar des del qual ens aboquem a l’abisme. La frontera de l’èxit, ens diuen sense parar des que som nens, són els trenta. Abans de complir-los, hem d’haver arribat a certes metes inamovibles per garantir la nostra felicitat per a la resta de les nostres vides. Vivim aixafats per l’estrès que suposa pensar que tot depèn de com entris (i com deixis) la teva dècada dels trenta. Se’ns acaba el temps. Se’ns passa l’arròs. I ens atropellem els uns als altres intentant no caure i morir esclafats per l’estampida del capitalisme, produint sense mirar, gastant sense empassar, anar tirant sense pensar... fins que ens oblidem de qui som, què volíem aconseguir o on preteníem arribar.
La vida té un tempo frenètic. Un tic-tac ferotge i mesquí que no s’atura per res. Els segons es converteixen en minuts, en hores, en dies, s’escorren entre la rutina empenyent-te d’un aniversari a l’altre. Aquest tenebrós tic-tac ens deixarà enrere i serem un silenci perdut en el pentagrama de l’existència humana. La música seguirà sense nosaltres, com si res. ¿D’on podem treure temps per a l’art, en una vida tan escassa? ¿Com podem apartar la mirada de la necessitat per compondre una cançó o pintar un quadro? Però, ¿com podríem viure sense celebrar la bellesa, sense elevar-nos per sobre de la por, els dubtes, i el pes de la mateixa existència?
Entretots
Lin-Manuel Miranda porta al cine el musical autobiogràfic de Jonathan Larson, que va guanyar el premi Pulitzer, entre d’altres, pel seu famós musical ‘Rent’, redefinint els límits del gènere musical i canviant per sempre les definicions tècniques del gènere. Larson, que va morir el dia abans de poder veure la seva obra estrenada, era un artista i creador nat, obsessionat amb el pas del temps i la necessitat de produir i crear una cosa digna de ser recordat abans de fer els trenta. Era fill del frenesí innat dels noranta, movent-se, sentint, experimentant i creant a una velocitat vertiginosa. Lluitant contra el món i la vida mateixa, Jonathan treballava en una cafeteria mentre componia els seus musicals. Víctima d’una necessitat imperiosa de produir i d’expressar el remolí d’emocions, idees i sons que tenia al cap i a l’ànima, la seva pròpia vida va quedar relegada a un segon pla, sacrificant la part de si mateix que el mantenia en contacte amb els altres. ‘Tic, Tic... BOOM!’ ens espera a Netflix per explicar-nos una història tendra, tremebunda, intoxicant i rotunda. Res hi falta, i res hi sobra. Un impressionant Andrew Garfield, a qui vam conèixer massivament gràcies a la seva interpretació de Spiderman després de Tobey Maguire, dona vida a Jonathan Larson amb una gràcia i naturalitat delirants, atrapant-nos amb cada gest, i arrencant-nos la sorpresa de soca-rel amb una veu entrenada i entregada a cada cançó, a cada paraula. ‘Tic, Tic... BOOM!’ és molt més que un musical sobre musicals, és una oda a l’art, a la bellesa, a l’amor, és una oda a la vida bohèmia. Gràcies, Jonathan Larson.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
