‘MeToo’ a la Universitat de Sevilla

ACTE PRIMER. Les autoritats acadèmiques van derivar el cas als tribunals, sense haver adoptat les mesures de protecció que les víctimes havien sol·licitat en diverses ocasions i l’acusat va poder continuar exercint les seves tasques com a professor, impartint classes i formant part de tribunals de tesis i places. També va conservar el càrrec director de departament i el seu lloc com a membre del claustre de la Universitat de Sevilla i del restringit grup del consell de govern de la universitat. La situació de les assetjades va ser diametralment oposada. Quan, després d’anys de suportar l’assetjament, es van atrevir a denunciar-ho davant les autoritats acadèmiques, van patir l’hostilitat de la institució. Així, el desembre del 2007, una de les denunciants va haver d’aportar proves mèdiques al servei de Prevenció de Riscos Laborals per demostrar que no patia una malaltia contagiosa (sida) tal com s’havia informat des de l’entorn del denunciat, procediment que va causar greus perjudicis a la investigada. Les tres professores implicades van causar baixa mèdica per depressió i les seves carreres professionals van quedar truncades. 

En les concentracions davant la porta del rectorat, demanant justícia per a les víctimes, vaig tenir ocasió de comprovar que el ‘MeToo’ era molt present a la meva universitat. 

Malgrat la gravetat de les acusacions i del desemparament de les víctimes, el rector de llavors, Joaquín Luque, no va accedir a la seva modesta petició, ser rebudes per ell, adduint problemes d’agenda.

ACTE SEGON. El consell de govern de la Universitat de Sevilla del 27 de juliol del 2011 va acordar concedir un any sabàtic a diversos professors, entre ells el denunciat. La universitat va premiar així amb un exili daurat, exempt de classes, un dels seus membres més reprovables.

ACTE TERCER. El gener del 2017, un jutjat Penal de Sevilla va dictar sentència després de considerar que els fets imputats a l’acusat, Santiago Romero Granados, eren constitutius de tres delictes continuats d’abusos sexuals i un delicte de lesions, i el va condemnar a dos anys i tres mesos de presó per cada delicte d’abús, un any pel delicte de lesions, i a pagar a les acusades indemnitzacions d’un total de més de 100.000 euros. La sentència posava de manifest que els abusos s’havien comès en el marc d’una xarxa clientelar, en la qual l’acusat continuava controlant les carreres del professorat de la Facultat de Ciències de l’Educació, de la qual havia sigut degà.

ACTE QUART. Contra aquesta sentència, el condemnat hi va interposar recurs d’apel·lació, i l’Audiència Provincial de Sevilla, en la resolució emesa el desembre del 2019, va revocar la sentència prèvia. El va absoldre del delicte de lesions i va rebaixar la pena pels delictes continuats d’abusos sexuals, cosa que va eximir l’acusat d’ingressar a la presó. També va rebaixar la multa a 2.400 euros, pagables en tres còmodes terminis. L’atenuant van ser les dilacions indegudes, és a dir el llarg temps transcorregut des de la comissió del delicte fins a la denúncia. 

L’acusat mai va reconèixer el seu delicte ni es va disculpar davant les víctimes.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

ACTE CINQUÈ. Tot i que semblava que les vides de tres joves brillants s’havien truncat i ningú havia pagat per això, una de les víctimes, L.G.A., va recórrer aquesta sentència davant el Tribunal Constitucional amb l’ajuda de l’advocada Amparo Díaz, que va adduir que en la sentència del Tribunal Superior de Justícia dAndalusia no s’havia tingut en compte el caràcter dels fets delictius, que solen ser denunciats anys després que s’hagin comès. 

El 24 de gener del 2022, el Tribunal Constitucional ha acordat admetre a tràmit el recurs presentat per L.G.A., apreciant que es presenta una especial transcendència constitucional.