L’altre dia vaig caure

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

Mal fet. Mai s’ha de rebutjar l’ajuda, ja sigui per vergonya o per no molestar. Perquè quan estava al taxi gemegava de dolor i el conductor, que era molt empàtic, gairebé va incrustar el cotxe a la porta d’urgències, on vaig entrar en cadira de rodes. Allà em vaig ensorrar. Em vaig sentir sola i quan em van immobilitzar la cama vaig començar a pensar com m’ho faria. Però també vaig cavil·lar que els sanitaris que em van atendre van ser carinyosíssims, com el taxista, com l’home que em va recollir i vaig pensar: «¿Has demanat ajuda?».

I d’això va la columna. De deixar de creure’ns superherois. Vaig demanar ajuda i em van venir a buscar, em van comprar les medicines i en el dia d’avui els meus familiars i amics em porten la premsa i fins i tot l’esmorzar. Venen a punxar-me l’anticoagulant i tots ho fan de cor. Som a la societat del «jo no necessito ningú» perquè demanar socors ho veiem com una debilitat, i crec que és un acte de valentia. Dir no puc, deixar que et sostinguin, és créixer com a persona, és madurar. Les xarxes fan molt mal i jo em poso negra quan veig totes aquestes noies que et relaten que es recuperen d’un part en set dies o que felices que són amb les seves parelles. Són estampes d’irrealitat que generen sensació de fracàs per a qui no té aquesta vida idíl·lica. Sempre somriures. Dir que tens un problema és un acte de doble generositat. D’una banda reveles les teves misèries i d’una altra descobreixes que hi ha molta gent que a l’escoltar-te i ajudar-te en el teu problema se sentirà útil i fins i tot feliç de fer-ho. Sempre penso que el món és ple de gent bona. Només cal mostrar-se de veritat. Amb ella s’arriba a aquestes persones i a tot arreu.