Àgora Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Combatre l’ecoansietat
Només pensar a garantir l’oferta de recursos sense repensar la demanda és una ofensa a les futures generacions
La transició energètica promet disminuir la nostra dependència dels fòssils que ens han permès obtenir uns nivells de vida sense precedents, tot i que en perjudici de la salut planetària i la igualtat social. Però de moment depenem fortament dels fòssils, com demostra una factura de la llum disparada i la conseqüent escassetat de diversos béns i aliments. La inflació als països rics no ha sigut tan alta en els últims 25 anys, apuntant que la bretxa social només s’exacerbarà més.
Aquesta dependència dels fòssils no anirà a menys ràpidament ja que l’electrificació amb renovables només s’aplica a una part molt limitada de totes les demandes energètiques. Per exemple, els processos productius que impliquen altes temperatures (acer, vidre, ciment), la maquinaria pesada i el transport aeri/marítim es basen en les prestacions superiors dels fòssils. Conseqüentment, els plans nacionals presentats en la cimera climàtica COP26 apunten més a una estabilització que a una reducció de les emissions de cara al 2030.
A més de la nostra necessitat energètica i el seu impacte en l’escalfament global, observem que la nostra necessitat material s’ha disparat tant que cada vegada hi ha menys llocs del planeta que deixem en pau. Per a la producció de les infraestructures renovables s’està parlant de minar sota el llit marí, ja que diversos minerals han superat el seu pic d’extracció. Si afegim l’aigua a la llista de recursos indispensables, veiem per exemple que la nostra necessitat de cotó implica que s’està canviant el curs de l’aigua comportant una desertificació greu a diverses zones del planeta. I finalment, podem afegir el terra a la llista de recursos que mereixen una consideració més gran. Per exemple, els macroparcs de les renovables amenacen l’activitat agrícola del país.
Entretots
Amb aquest panorama, i amb la publicitat grollerament infantil sobre l’energia verda, no és cap sorpresa que el ciutadà comenci a patir ecoansietat. Que els nostres líders es posin el pin amb els 17 colors dels Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) és un bon inici, però la voluntat s’ha de veure traduïda sense més dilacions en un pla de canvi holístic i dràstic. Només pensar a garantir l’oferta d’energia/materials/aigua/terra, sense repensar radicalment la seva demanda és una ofensa a les següents generacions. ¿Per què no es qüestiona el nostre model de vida que ha disparat el consum de tota mena de recursos escassos? Una recent investigació (Pew Research) mostrava que el 80% dels ciutadans de tot el món estan molt preocupats pel canvi climàtic, tenen poca confiança en els esforços actuals per resoldre el problema, i estan disposats a fer sacrificis per solucionar-ho. Repeteixo: estan disposats a fer sacrificis. ¿Ho planifiquem o deixem que ens sobrevinguin les conseqüències?
És l’hora de deixar enrere la solució del pedaç. El Fòrum Econòmic Mundial acaba de publicar que 12.000 líders de 124 països perceben que en el rànquing de tots els possibles riscos (d’índole econòmic, mediambiental, geopolític, social, tecnològic), els mediambientals ocupen els tres primers llocs. Klaus Schwab, el fundador del fòrum ja ho deia en plena arrencada de la pandèmia: «Now is the time for a great reset of capitalism» (ara és el moment d’un gran reinici del capitalisme). ¿Assenyalarem l’elefant dins l’habitació?
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
