Un nyap

Per això és bo recordar que hi ha trets comuns en totes les cultures, com el desenvolupament d’eines, de mites, d’hàbits, o en totes les llengües, com el fet que existeixen noms i verbs. Tot el que ens recordi allò que compartim és digne de ser recordat. I crec, modestament, que puc aportar un element més que, segons la meva opinió, mereix entrar directament en la categoria del que els antropòlegs denominen universals absoluts, perquè es troben en totes les cultures i èpoques. Els ho explico:

La tardor de l’any passat vaig anar a fer una xerrada a la Biblioteca de Castella-la Manxa, a Toledo, una biblioteca ubicada a l’alcàsser, a dalt de la ciutat, a l’últim pis, així que hi ha una vista esplèndida de la ciutat. Vaig haver de fixar uns segons la mirada a la lletgíssima ampolla d’aigua de plàstic que m’havien servit a la cafeteria perquè la bellíssima posta de sol no em provoqués una espècie de síndrome de Stendhal.

Tot el que hi havia al nucli antic de Toledo, cada pedra, cada porta, cada reixa, era monumental. Al damunt, per descomptat, un sediment de plaques de noms amb carrers, cartells de botigueso de trànsit, tendals, fanals, cotxes, habitants i turistes. Malgrat tot això, recorres els carrers esbalaït i esmaperdut.

Després de la xerrada a la biblioteca, vaig anar amb els amfitrions i un grup d’amics a un bar, el Jacaranda, que després vaig saber que és un dels locals amb més solera de la ciutat. Quan un local està al fons del recòndit carreró de Dos Codos, la cosa fa bona pinta. En el meu cas va ser amor a primera vista, però el que converteix un idil·li en un gran amor és una bona història. I allà n’hi havia una.

L’‘allà’ és literal, perquè la història estava en un dels murs del local. Un que durant anys havia quedat tapat per una paret enguixada i pintada. Pel que sembla, sempre havia tingut humitats, però les gelades del ‘Filomena’ i dues DANAs seguides la van inflar fins al punt que va començar a esquerdar-se. En el relat oral, la persona que ho explicava es va posar les mans a la panxa, cosa que a mi em va fer imaginar que al darrere, com a mínim, hi havia un alien. Però no, el que va sortir quan el paleta va tirar la paret va ser una altra paret. Bé, un mur. A Toledo, com també passa a Barcelona, ja estan acostumats que darrere o sota les parets i paviments hi hagi diverses capes d’història, de manera que el Ramón, l’amo del local, va reconèixer immediatament que aquest mur era àrab. Ens va explicar que era per la manera com estava aixecat: l’alternança de fileres horitzontals de maons amb pedres unides per una espècie d’argamassa i, de tant en tant, grans claus amb la cabota grossa com a rebladura assegurant l’estructura. Va trucar al Consorci de Toledo i van constatar que el mur era del segle X. 

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Així doncs, estàvem prenent formatges i vi al costat d’aquest mur mil·lenari quan una de les persones que era allà es va fixar que un dels enormes claus no havia sigut posat fins al final, sinó que la meitat n’havia quedat fora, això sí, enganxat a la pedra amb un parell de cops ben donats. «Mireu, un nyap de mil anys», va dir. Si fins aquell moment estava impressionada per l’entorn, llavors vaig passar a estar commoguda. A l’imaginar que, fa més de mil anys, un home que estava aixecant aquest mur en un moment donat es va atipar d’estar donant martellades per ficar aquest clau. Potser tenia gana o set. O simplement no en tenia més ganes i, com que el capatàs no era per allà... Pam, pam. Dos cops ben donats i el clau va quedar aixafat contra la pedra. Ningú se’n va adonar. O sí, però no els va importar. O sí que els va importar, però treure’l ja costava massa. El cas és que aquest nyap va quedar allà pels segles dels segles, tapat durant dècades per aquesta paret enguixada que només es va rendir a una gelada i dues DANAs.

Ara tots ho podem veure, un nyap mil·lenari. Em sembla francament emocionant i valuós perquè ens demostra un altre dels universals dels éssers humans, un altre tret que ens uneix com a espècie: i és que vam ser, som i serem matussers.