Dir que no

Jo no acabo d’estar segura que estar a tot arreu sigui necessàriament bo. Primer, perquè és quasi impossible trobar la quantitat ideal de feines; l’equilibri entre la seguretat de saber que els altres et tenen present i el pànic a què es cansin de tu, si et passes. Segon, perquè si ets a tot arreu, ¿en quin moment estàs amb tu? ¿Quan fas les coses que et fan estar bé però que potser no brillen tant? ¿Puc sostenir la meva vida a base de validació externa? Posar rentadores, anar al mercat o cuinar-me un caldo són coses que no acumulen tant de capital social, però que són necessàries per cuidar-nos. La vida també és això. Jo no soc només la meva feina.

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

M’ha costat decidir-me. Estem programades per ser ionquis de l’aprovació i això ens paralitza a l’hora de posar límits. No és fàcil dir que no. Però ja fa una mica que vaig aprenent. Perquè he pogut comprovar que un ‘no’ a fora sempre és un ‘sí’ a dins, un ‘sí’ a mi mateixa.

Finalment, però, he decidit acceptar. Columna mensual, això sí. Tampoc no tinc tantes opinions. I quan les tinc, potser ja coincideixen amb les d’algú altre i amb un retuit, mental o verbal, en tinc prou. Penso que no està mal que aquest espai el tingui algú com jo. No fos cas que, qui sap, li acabessin donant la columna a un altre senyor acomodat i privilegiat que de tant sentir-se parlar acaba pixant fora del test i dient coses com que les tetes de Rigoberta Bandini són les seves (@jordibaste).