Ratificació accidentada

El Congrés dels Diputats va aprovar dijous la reforma laboral, una norma que arribava amb el contundent aval de les principals centrals sindicals i de la patronal, però que, com es va poder comprovar, comptava amb suports polítics dèbils. De fet, el projecte va passar de carambola i la manera en què es va ratificar va causar estupor, al conèixer-se al mateix temps que un diputat del PP s’havia equivocat amb el seu vot telemàtic i havia votat a favor i que els dos diputats d’UPN, la direcció dels quals havia pactat el ‘sí’ amb el Govern, van incomplir, sense avisar, l’acord del seu partit i van votar en contra de la ratificació del decret llei. L’ombra del ‘tamayazo’ va recórrer com un llamp l’hemicicle. De no haver sigut per l’error del diputat popular el projecte hauria sigut derogat, però es va aprovar enmig d’un espectacle vergonyós, que la reforma laboral, per la seva transcendència, no mereixia. 

Malgrat el vergonyós de la situació que es va viure al Congrés, la iniciativa va superar l’imprescindible tràmit parlamentari, cosa que és per si mateix una bona notícia. Perquè estem parlant d’un projecte transcendental per al país, que recupera drets que van ser retallats als treballadors pel Govern de Mariano Rajoy el 2012 i ve a combatre la precarietat i la temporalitat en els llocs de treball. La seva aprovació està vinculada a més als requisits que exigeix la Unió Europea a Espanya per desemborsar els 140.000 milions dels fons Next Generation. 

No van ser aquests, pel que sembla, prou arguments com perquè el Govern pogués conformar una majoria sòlida entorn d’aquesta norma, ja que socis d’investidura, que han estat pràcticament sempre al costat de l’Executiu en aquesta legislatura, com ERC, el PNB o Bildu, van decidir, per raons diferents, no recolazar-lo, a risc, com es va veure, que el projecte decaigués. Hauria sigut una desgraciada notícia per les conseqüències que hauria portat per als treballadors en situació de més debilitat i hauria malbaratat els esforços que tant el Govern com els agents socials van haver de desplegar prèviament per aconseguir el pacte segellat per UGT, CCOO i la CEOE. 

La recerca de suports parlamentaris per ratificar aquesta norma va dividir a més els socis de coalició, el PSOE i Unides Podem, perquè uns, amb la complicitat de Pedro Sanchez, van buscar suports transversals en partits com Ciutadans o el PDECat, que finalment van recolzar el decret, mentre que els altres, encapçalats per Yolanda Díaz, van tractar, sense èxit, d’atraure a les seves posicions la majoria de la investidura. Es podria dir que les dues parts han fracassat, perquè, en vista de la votació, ni Sánchez ha aconseguit constituir una majoria alternativa sòlida ni Díaz va aconseguir convèncer Esquerra, el PNB i Bildu, cosa que posa en evidència la inestabilitat del Govern i la fragilitat dels seus suports parlamentaris. Queda ara per veure la magnitud de les ferides que aquest episodi ha causat entre els socis d’investidura i com poden aquestes ser estroncades.

No és assumpte de menor gravetat la sobreactuació del PP i la seva acusació de «tupinada» a la presidenta del Congrés, Meritxell Batet, per impedir que el diputat que es va equivocar rectifiqués el seu vot. Aquesta possibilitat està descartada al reglament, tret que s’hagués produït un error informàtic. Però si al lamentable espectacle de dijous se sumen els dubtes que aboquen els populars sobre la netedat de l’escrutini, el caldo de cultiu per al descrèdit de les institucions democràtiques està servit.