Ha tornat el Barça

Podia passar qualsevol cosa. I va passar l’alegria. Va tornar el Barça, aquí el tenim. Humiliat en les fases recents de la vida, traient del camp les cendres per convertir-les, de moment, en plata. Hi va haver incertesa, peus tremolant, una segona part fosca com un desig truncat. Però hi va haver alegria. Aquesta primera part del nou assaig de Xavi cal guardar-la com a part de l’escut. Una reacció dinàmica, enèrgica, amb la qual el Barça va remuntar un forat atlètic, li va donar a l’equip primer l’empat i després la glòria.

Va tornar la vella passió de combinar, aquella manera de ser que va conviure en la història amb noms propis entre els quals tenia firma destacada l’actual entrenador. Perquè els símbols fossin simètrics, hi va haver aquest gol d’Alves que va fer cantar al camp el nom propi d’una llegenda. Semblava que la vida recomençava, com si la grada tornés a viure somnis que ja s’havien perdut.

Notícies relacionades

Enorme victòria del Barça en un partit volcànic

Una perillosa escalada en espera de Trump

Vaig veure el partit com si m’estigués examinant de culer, escrivint per a un diari que va fundar aquell Antonio Franco que va lletrejar aquí les esperances del Barça i del seu Elx, venint del magisteri de grans com Alfredo Relaño i Vicente Jiménez, que em van dirigir a As. Ara a Barcelona i celebrant una victòria bonica de l’equip de la meva infància blaugrana.

Per tot el que queda dit, deixin-me que utilitzi aquesta metàfora a la columna, Cop franc, ja que Franco es va anomenar el nostre mestre, i espero que aquests cops que em deixi donar EL PERIÓDICO puguin associar-se a glòries que ens facin brindar per aquell Vigatá de llegenda la vida del qual va ser exemple de periodisme... i d’alegria.