L’esquerra que no serveix

En la vicissitud de la conversió del decret de la reforma laboral, Esquerra Republicana ha jugat a fer veure que feia d’esquerra inútil, pensant que igualment la reforma s’aprovaria. Ha jugat a fer veure, tampoc ha fet. Perquè en aquesta ocasió la dinàmica estràbica a la que els republicans ens tenen acostumades –a Barcelona, hereus del pujolisme, a Madrid deixebles de Lenin-, queda, aquest cop, més inversemblant que mai. Els recels i o el vot negatiu de Bildu poden ser considerats un error polític o un encert segons com es miri, però tenen una explicació. A Euskadi els sindicats LAB i ELA –que són contraris a la reforma- són majoritaris, i l’esquerra abertzale entén –erròniament o no–, que ho ha de tenir en compte. Bildu fa temps que ha decidit jugar a la política estatal, però el seu camp d’acció continua sent Euskadi i parteix de la convicció que li pot damnificar adoptar un posicionament contrari a les organitzacions dels treballadors majoritàries en el seu territori de referència. La situació és ben diferent a Catalunya: la Comissió Obrera Nacional de Catalunya, encapçalada per a Javier Pacheco, i la UGT de Catalunya, encapçalada a més per com Camil Ros (notòriament proper als republicans), han estat els grans valedors de l’acord i del text del decret presentat pel ministeri de Treball de Yolanda Díaz. En les últimes eleccions sindicals a Catalunya, segons dades d’IDESCAT, la suma dels representants de Comissions i d’UGT a Catalunya supera el 80%. Tècnicament doncs, la opció de tombar la reforma per part d’Esquerra Repúblicana ha anat clarament en contra de la posició enormement majoritària expressada per les persones treballadores a Catalunya a través de les seves organitzacions representatives. Sempre que, com ha deixat anar en un rampell de sinceritat que gela la sang la diputada de Junts Míriam Noguera, no es considerin aquestes organitzacions sindicals com a catalanes, i per tant es pugui prescindir de l’opinió de la gent que hi milita i de les persones que les dirigeixen. Però aquí s’entra en la dimensió desconeguda de l’essencialisme volkisch que ha de preocupar qualsevol demòcrata, i del qual una part de l’independentisme i del nacionalisme català s’amaga cada cop menys.

Descartada doncs la hipòtesi de que el voto contrari de ERC a la reforma laboral es fundamenti en una posició més ambiciosa des de l’esquerra –encara que fos per un impuls estètic-, queden obertes les hipòtesis en torn a les raons que expliquen aquest posicionament. Com sempre semblen ser més d’una.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

La primera és la típica de la ficció 'processaire': la necessitat constant de vendre, davant a l’electorat independentista, el distanciament del govern central. La segona és la voluntat de tacar i colpejar el lideratge ascendent de Yolanda Díaz, que perceben com a una amenaça perquè, al menys en part, l’espai dels Comuns i d’Unidas Podemos, especialment en unes generals, és fronterer amb algunes franges de l’electorat d’ERC. La última raó és de més substància: com ha recordat Enric Juliana, Esquerra vol seduir els petit empresaris catalans a qui l’abús de la temporalitat els hi ha anat molt bé, i que, juntament als funcionaris de la Generalitat (l’únic sector on l’Intersindical, la central nacionalista també contrària a la reforma, té representació significativa), són el nervi de les bases de l’independentisme.

És difícil saber si la decisió dels republicans serà favorable als seus interessos. De ben segur però, de moment ha fet evident que la cortina de fum –aquest sí que és fum–, de voler presentar el seu vot contrari com a una opció pura i d’esquerres, no ha estat suficient per a tapar la cara de veritable por de  Gabriel Rufián al Congrés quan semblava que la reforma embarrancaria. El viu retrat de la frivolitat.