Teatre i vida: el vincle més fort

Els actors fan veure i viure que són uns personatges, i en el camí del mèdium ens arrosseguen també a nosaltres. Una colla d’amics d’excursió al bosc; hi han arribat alegres, despreocupats, fotetes, amb aquell to a mig camí de l’humor i la paraula feridora que amaga tot allò que no ens hem dit. Sis personatges que ja estaven cremats abans de cremar-se. Que havien cremat etapes sense adonar-se del que tenien. Potser senzillament s’havien deixat portar, havien anat acceptant el que la vida els posava al davant com qui vagareja en un bufet lliure. Em penso que la metàfora és fàcil; la digestió no ho serà tant. Intento entendre qui eren quan han arribat i cap on van després de la tragèdia. En dues hores hem hagut de fer un trajecte que ells portaven anys fent plegats, i aquesta és una tasca difícil.

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

Tots ells tenen un vincle, més fort o dèbil, més antic o més recent. Estan entrellaçats, però la irrupció del foc els dispersa. Quan es tornin a trobar ja no hi seran tots, alguns perquè no poden, altres perquè no ho volen. L’amor i el dolor també estan entrellaçats. Per damunt de tot, l’amor i el dolor de la mare i la filla. Immensa Mima Riera.

Encara amb els dolors de l’obra al cap, l’endemà, en un dia radiant, faig una foto de ma mare agafant-me fort amb totes dues mans una de meva. És una foto preciosa de l’amor. La del vincle més fort.