Desena avinguda
Una comissió de la veritat sobre els abusos de l’Església
Qualsevol investigació sobre la pederàstia ha de partir de la revelació de la veritat, el reconeixement i el penediment
Hi ha una escena a la pel·lícula ‘Spotlight’ sobre la investigació dels periodistes del ‘Boston Globe’ dels casos de pederàstia a l’Església catòlica a Boston en què un expert en rehabilitació de sacerdots pederastes explica als reporters que, en la seva experiència, el percentatge de sacerdots implicats en abusos sexuals a la ciutat deu girar al voltant del 6%. La xifra em passa pel cap quan llegeixo que la comissió governamental creada a Austràlia per investigar sobre els abusos sexuals a menors comesos per institucions religioses al país va xifrar en un 7% el percentatge dels sacerdots catòlics que van treballar allà entre 1950 i el 2010 que van ser acusats d’abusos sexuals. Allà on hi ha hagut comissions d’investigació (Irlanda, França...) les xifres de víctimes i de presumptes abusadors es compten per milers. Per això resulta tan difícil creure que en països com Itàlia i Espanya, de profundes arrels catòliques i on durant dècades del segle XX l’Església i el poder civil van ser, a efectes pràctics, gairebé el mateix, la xifra de casos coneguts sigui molt baixa respecte a altres països. Hi ajuda sens dubte que els dos països no han creat una comissió per investigar els abusos sexuals a menors comesos a les institucions de l’Església catòlica. Desenterrar el que va passar recau en el treball periodístic (com el que fa EL PERIÓDICO des de fa anys) i en la valentia, contra vent i marea, d’algunes víctimes. No és aventurat afirmar que, en aquest tema, les investigacions internes al si de l’Església no han sigut el que millor ha funcionat.
A Espanya, el Govern de coalició ha anunciat que impulsarà una comissió independent d’investigació i pretén que la lideri un càrrec institucional, el Defensor del Poble, que té com a mandat constitucional com a alt comissionat de les Corts Generals (article 54 de la Constitució) supervisar l’activitat de l’Administració. Més enllà dels recels de les víctimes per la biografia de l’actual Defensor, Ángel Gabilondo, la proposta del Govern no sembla que vagi en la línia de les comissions d’experts independents creades en altres països, com Portugal. Per desgràcia, en la nostra atmosfera i cultura política és comprensible que no s’impulsi una comissió parlamentària (vist això, millor estalviar-se l’humiliant circ politicomediàtic que sol envoltar aquestes comissions). Però que el Defensor del Poble lideri la investigació tampoc sembla l’artefacte legal adequat, per molt que pugui recollir una majoria parlamentària. Entre altres motius, perquè és capital que la investigació sigui i sembli independent de qualsevol pretensió de politització en qualsevol sentit.
Pomes podrides
¿Per a què serveix una comissió d’investigació com aquesta? Evidentment, per fer justícia, assumpte difícil des d’un punt de vista penal, ja que en molts casos els delictes han prescrit. Però una comissió d’aquest tipus també ha de ser un espai de reparació de les víctimes. Els abusadors no podrien haver gaudit d’impunitat durant anys sense un entramat de silenci que començava per l’Església però que no acabava en aquesta. Hi va haver culpables directes; pitjor també, hi va haver encobridors i enterradors, obstaculitzadors i silenciadors. Com a Irlanda, en països com Espanya i Itàlia no estem parlant tan sols d’unes quantes pomes podrides al cistell de l’Església.
Notícies relacionadesEntre les lliçons que Sud-àfrica va deixar al món després de la caiguda de l’‘apartheid’ hi va haver la Comissió per a la Veritat i la Reconciliació, un organisme públic creat per aconseguir la justícia restaurativa després de l’‘apartheid’. La comissió tenia per objectiu primordial recopilar proves i informació, tant de víctimes com dels qui van cometre les vulneracions de drets humans. «La veritable reconciliació mai és barata, perquè es basa en el perdó, que és costós. El perdó, al seu torn, depèn del penediment, que s’ha de basar en el reconeixement del que es va fer malament i, per tant, en la revelació de la veritat. No pots perdonar el que no coneixes», va dir a l’arquebisbe Desmond Tutu, president de la comissió. El seu treball no va satisfer tothom, i va tenir aspectes criticables, però hi ha consens que va ser un element clau de reparació (moral, que no econòmica) de les víctimes i dels avanços de Sud-àfrica per superar l’horror de l’‘apartheid’. De fet, seguint el seu exemple diversos països van crear la seva pròpia comissió de la veritat per lidiar amb passats dolorosos després de conflictes i dictadures.
L’Església catòlica no és una institució qualsevol a Espanya. Qualsevol investigació sobre els abusos perpetrats al seu si ha de partir del reconeixement, el penediment, la revelació de la veritat, en paraules de l’arquebisbe Tutu. Potser, més que una comissió d’investigació forçada dins de l’ordenament jurídic, Espanya necessita crear la seva pròpia versió d’una comissió de la veritat sobre el que van patir menors durant dècades a les institucions educatives religioses.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
