Cop franc
El mal dormir del Barça
En lloc d’anomenar-lo ‘malson’, al que li passa al Barça d’avui li hem de dir ‘mal dormir’. Així denomina aquest insomni recurrent que ha viscut des de sempre l’escriptor David Jiménez Torres, que va néixer a Madrid el 1986 i ara s’ha decidit a explicar, amb humor i filosofia (ja que és filòsof), aquesta tendència que té el son a desaparèixer quan vol descansar com Déu mana. La lectura del seu assaig, que ha publicat Libros del Asteroide, em va portar de seguida als successos quotidians de l’equip de la meva vida, ja que des que se’n va anar Pep Guardiola a orientar-se una mica no ha parat l’entitat blaugrana de tenir un mal de cap que s’ha contagiat, com el mal dormir, als seus seguidors, entre els quals em compto des que vaig sentir per primera vegada José Luis Lasplazas parlar per la ràdio de l’equip que continua sent, per tants, més que un club.
Recordo molt bé (com recordo els mals somnis) el dia en què es va produir aquesta ruptura amb la lògica que va convertir en malson la vida blaugrana. S’havia d’explicar en una multitudinària roda de premsa la marxa de Guardiola, després d’una època impressionant de títols i d’alegria, i en una cantonada de la taula imponent, com de Putin, s’asseia aquell heroi de la nostra felicitat i del nostre temps. Ell devia desconèixer el nom del seu successor, que seria Tito Vilanova, i gairebé tot el que anava a dir i va dir Rosell. En el moment en què aquest va anunciar aquest nom i altres circumstàncies que dibuixaven el futur Pep va girar el cap com si volgués desaparèixer de la cerimònia. Es va fixar llavors en el no-res en què érem, segurament, els espectadors preguntant-nos quin sentit tenia en aquell moment l’estupor de Guardiola.
De l’èxit i del llot
Notícies relacionadesEl cert és que a partir de llavors el club ha tingut alguns somnis acomplerts, amb Tito i amb Luis Enrique, però en general l’equip, és a dir, el que juga al camp i no als despatxos, ha viscut en perpetu estat de vigília. David Jiménez Torres atrau al seu llibre d’insomne una frase que extreu de Retrat de l’artista adolescent, de James Joyce. Diu així: «La pèrdua de son produeix efectes devastadors al cervell relacionats amb nombroses afeccions neurològiques i psiquiàtriques (per exemple, l’Alzheimer, l’ansietat, la depressió, el trastorn bipolar, el suïcidi, els accidents cardiovasculars i el dolor crònic)» i, a més, «produeix efectes devastadors en tots els sistemes fisiològics del cos, contribuint a innombrables malalties». En definitiva, al mal dorment «l’embarguen l’angoixa pel futur, la consciència del pecat», així que «¿Què en serà d’ell si no aconsegueix redreçar el seu camí?».
En aquest punt exacte em va caure al damunt com una allau de neu (o de llot) el present plusquamperfet del Barça d’avui, ja que la seva història ve de l’èxit i del llot a parts iguals, de no haver digerit l’èxit, transformant-lo en fracàs, i d’haver-se enfangat en una situació de la qual potser el treu l’ombra de Pep, encarnada (¡tant de bo!) en l’esperança que constitueix Xavi Hernández.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
