Cita electoral Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Murmuris en campanya
La campanya electoral de Castella i Lleó no ha sigut res de l’altre món, traient allò dels mítings en granges i en assecadors de pernils i la irrupció de la remolatxa
Potser aquest diumenge, en l’aire, a la tele o fins i tot en la digestió, percebran una cosa estranya, diferent: haurà acabat una altra campanya electoral. Serà difícil percebre-ho, perquè haurem entrat ja en la següent, però convé disfrutar el moment ja que entre les vuit i les nou de la nit, una vegada tanquin les urnes, es produirà un silenci màgic a les seus dels partits fins que puguin explicar als que han votat el que han volgut dir amb els seus vots: perquè la gent votarà pel seu compte però després sorgeix un portaveu que ens aclareix el que han votat els altres, que mai són sigles sinó grans causes: els ciutadans han votat canvi o han votat estabilitat o qualsevol altra ambigüitat que justifiqui el pacte que ells estiguin a punt de tancar.
Aquesta campanya electoral tampoc ha sigut res de l’altre món, traient allò dels mítings en granges i en assecadors de pernils i la irrupció de la remolatxa. Ha tingut titulars en primera pàgina d’aquesta mena: els barons acusen el líder d’estar fent-ho malament. No és literal, però vostès m’entenen. Vaig recordar una altra època en què, fent informació política, alguns dels barons –aquests o d’altres: la dinàmica és la mateixa– em trucaven per posar verd el líder de torn, del seu partit per descomptat. No seria el de l’oposició. Que segueix igual, deien, que no atén a raons, que se ha pujat l’ego al cap i frases així, molt sucoses totes tot i que en realitat no anessin enlloc.
Notícies relacionadesPotser aquestes veus murmuradores buscaven una cosa que amb el temps vaig anomenar ‘cròniques d’estat d’ànim’, amb titulars de l’estil: malestar dins del partit amb l’home fort. Si alguna cosa d’allò es publicava, l’home fort també trucava –el telèfon és tan útil com trasbalsador per al corresponsal polític– i et cridava: no en tens ni idea, això que et diuen a tu no s’atreveixen a dir-m’ho a la cara (tampoc és literal, però també s’ho podran imaginar: no en tens ni puta idea i aquests no tenen els ous de dir-m’ho a la cara). Testosterona al marge, tenia part de raó. Quan coincidien crítics de cara i criticat, el que més es veien eren somriures i copets a l’esquena. Dents, dents.
Pitjor era veure algun d’aquests dirigents, qualsevol dels que t’hagués trucat, si l’entrevistaven amb càmeres o micròfons pel mig, perquè en aquest cas semblava una persona diferent, capaç de declarar en veu alta el contrari del que poc abans t’havia explicat demanant que no el citessis, per descomptat. Vaig recordar en concret un senyor que, en plena batalla interna del partit, va trucar per dir-me que no li importava que el posés a les quinieles de noms que sonaven per a la successió. Volia figurar en la terna, que es parlés d’ell. Quan va aconseguir sortir en una de les quinieles que van circular, per fi va poder anar a la tele per dir el que cremava en desitjos de dir: no sé d’on ha sortit això, són coses de periodistes. Que tenim les nostres coses els periodistes, d’acord, però no arribem a tant. Espero. En fi, que ànim amb la pròxima campanya. N’hi ha prou que mirin les quinieles: notaran que va començar fa temps.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
