Una carrera científica

Quan algú entra en estudis universitaris de continguts científics ho fa per l’interès que se li ha despertat en l’escola o l’institut. Alguns d’aquests estudis estan molt demanats tant en disciplines com la física o les matemàtiques com de ciències biològiques en la majoria de les nostres Universitats. Que això passi ens demostra que tenim gent jove disposada a passar els seus anys de formació universitària endinsant-se en matèries que no són fàcils, però que n’esperen els permeti una comprensió del món profunda i desenvolupar la seva activitat professional. La formació en matèries científiques pot permetre a alguns dels que les estudien pensar en dedicar-se a la recerca, però aquests estudis tenen també moltes sortides a la indústria i l’ensenyament. Empreses dedicades a la digitalització necessiten perfils de física o matemàtiques i empreses dedicades al aplicacions biomèdiques o ambientals necessiten de formacions en l’àmbit de la biologia.

Seguir en la carrera de recerca implica arreu del mon fer estudis de doctorat que volen dir un entrenament de tres o quatre anys en un grup de recerca. Darrerament aquesta formació està considerada també un treball i per tant es fa de forma total o parcial en el marc d’un contracte laboral. En acabar la tesi un percentatge dels qui la passen poden seguir cap a la professió de la recerca o l’ensenyament encara que de forma creixent existeix, sobre tot en alguns països, una demanda de persones amb formació doctoral a les empreses. Des del punt de vista del professional de la ciència, l’etapa postdoctoral és la més important. Un cop acabada la tesi, la persona es pot decantar per optar per un contracte universitari o per seguir en la feina de recerca que en les disciplines actuals més intenses en recerca implica canviar de laboratori i és aconsellable que sigui en un país diferent. Aquesta etapa que pot durar entre dos i quatre anys acostuma a ser una de les més profitoses per la persona que pot començar a un treball amb iniciativa pròpia i, si ha escollit bé, en un entorn internacional estimulant.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

A casa nostra les coses es compliquen quan l’investigador, passada l’etapa postdoctoral, es planteja treballaren una universitat o un centre de recerca. La idea clàssica és la del funcionariat. I això implica que surtin places, fer oposicions i esperar que els tribunals siguin imparcials. Ja fa temps que s’ha estat dient que aquesta no és la figura apropiada per fer ciència en el segle XXI. Hi ha exemples de personal de recerca en règim de contracte indefinit que garanteixen l’estabilitat en l’ocupació. A Catalunya (i al País Basc) se n’han fet experiències com els contractes ICREA, però són pocs, o l’experiència de l’IRTA on tot el personal és contractat. La reforma de la Llei de la Ciència de l’Estat crea un mecanisme per fer contractes indefinits pels investigadors a partir d’un contracte inicial de cinc anys, però manté l’estructura funcionarial que, com en altres casos, acabarà sent la considerada com la més legítima i pot gaudir de complements salarials importants.

La feina d’investigador científic és apassionant i atreu molta gent jove, però d’aquests una proporció acaben decebuts per la manca d’oportunitats professionals. No es tracta d’oferir un sistema tancat d’avançament sinó un conjunt de regles que permeti a la gent saber què ha de fer per mantenir-se i progressar en el sistema. Això inclou, evidentment un nombre de contractes en universitats i centres de recerca suficients, però també unes regles del joc flexibles, clares i atractives. Algunes reformes actuals segueixen semblant oportunitats perdudes.