Incendis silenciosos

L’incendi de dissabte incrementa la sensació que últimament n’hi ha massa a la ciutat. Al gener se’n van comptar set en només cinc dies. Les dades oficials, però, no demostren un fort augment. Segons el balanç de l’Ajuntament de Barcelona, els incendis se situen en els mateixos nivells de prepandèmia. Però s’ha de llegir més enllà de les xifres, llegir la cruesa i els problemes que amaguen aquests focs, tan espectaculars en el moment que cremen i tan silenciosos una vegada s’apaguen.

El 2021 van morir a Barcelona 10 persones per un incendi a casa seva, entre elles la família que vivia al local ocupat de la plaça de Tetuan. Però la llista s’allarga si mirem més enllà de Barcelona. Només hem de fer una recerca ràpida a Google: un mort al barri de Sant Roc de Badalona l’octubre del 2021, una altra víctima el 22 de desembre a Sant Esteve Sesrovires, una dona morta a Sant Joan de les Abadesses, un altre home de 90 anys mort a Sant Boi de Llobregat, una dona a Mataró, una altra de 83 anys a Malgrat de Mar i un matrimoni també gran a Vilassar de Mar i la llista podria continuar.

Un degoteig de víctimes fruit d’un accident, d'una distracció, d'un mal manteniment... Moltes d’aquestes morts no passen d’un breu al diari, no en sabrem gaire més. La majoria de les víctimes, ho diuen les estadístiques, són gent gran, amb problemes de mobilitat. Els que ho tenen més difícil per detectar les flames i sortir corrents. Però hi ha també un punt que uneix la majoria de casos: la pobresa. No cal viure en una barraca o en una nau ocupada com va passar a la plaça de Tetuan, o a Badalona el desembre del 2020, on també van morir quatre persones. Hi ha altres pobreses menys extremes que també estan darrere del foc. La por de pagar factures astronòmiques de llum i gas i que obliga a buscar altres mètodes per escalfar-se més precaris i més perillosos. Viure en un pis amb una instal·lació elèctrica vella, o fins i tot sense comptador, amb la llum punxada. Viure en un local ocupat o compartint pis, cosa que propiciarà que de nit s’endollin alhora patinets elèctrics, mòbils i calefactors. O viure en un lloc amb mala ventilació. Són coses que passen dins de les cases, que només afloren quan hi ha una desgràcia, però que, tot i que formin part de la intimitat de les persones, haurien de ser considerades un problema públic.

Es pot fer veure que si les xifres són estables no cal preocupar massa, però la realitat demostra que alguns incendis són la conseqüència més extrema d’un problema social d’envelliment, solitud i pobresa, i aniran a més. La combinació de subministraments cada vegada més cars, pisos amb preus inaccessibles, una vulnerabilitat econòmica creixent i una població cada vegada més gran és el combustible perfecte. 

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

De moment l’única solució l’han posat sobre la taula els Bombers de Barcelona. Impulsen una campanya de prevenció que insisteix a vigilar de prop el que endollem i que explica què hem de fer si hi ha foc a casa (tancar les portes i no saltar pel balcó; els bombers arriben en uns vuit minuts a qualsevol punt de la ciutat), però potser es necessiten mesures més contundents. Les companyies elèctriques haurien de fer el manteniment i les inspeccions de les instal·lacions, com es fa amb el gas, i garantir comptadors socials i segurs que evitin les punxades. ¿És el mínim, amb el que paguem, no? Però també es podrien posar detectors de fum, com ja es fa a França, uns aparells barats, eficients i que, segons els bombers, poden salvar vides.

De la mateixa manera que un dia vam decidir no conformar-nos amb les xifres de les víctimes de la violència de gènere o amb les dels accidents de trànsit, cal fer la mateixa reflexió amb les víctimes del foc a les cases. Hi ha molt marge per actuar. L’alternativa és continuar mirant les estadístiques que, de moment, avalen que si ets pobre i gran tens més possibilitats de morir en un incendi. I tot quedarà en un accident silenciat i fruit de la mala sort.