Castella i Lleó: Fins aquí hem arribat

Si completem el quadro amb el descens significatiu dels socialistes (-7) i els seus socis de coalició (-1), tindrem la foto que descobreix factors asimptomàtics latents en la política espanyola.

El ziga-zaga de la il·lusió liberal, donant ànim a sospitoses mocions de censura –Múrcia, Madrid, Valladolid– animades pels qui tenen pendent el viatge al centre, i la borda llesta per desembarcar els que intercanvien cromos per llaminadures.

El canvi de discurs en la moció de censura de Vox, «fins aquí hem arribat», només es va veure alleujat per l’èxit de la reina de cors. A partir d’allà, guerra oberta i sorda amb aquesta, silenci espès, els proverbials errors de fàbrica i falta de persuasió per fer una oposició útil. 

Enquestes agradables –aviat impugnades per les oficials– van començar dibuixant un escenari sobirà: vorejar la majoria absoluta, revalidar la Junta, governar sense lligams, primera victòria del líder popular i rebaixa de la trstesa domèstica, que continua viva.

En una Comunitat –suposadament captiva– on el PP governa de manera ininterrompuda des de 1987, el panorama idíl·lic dels sondejos va animar a vèncer els socialistes i deixar clar qui mana a la dreta. 

Però, buscant emular la fórmula que tan bons rèdits va proporcionar a Madrid, la confrontació del candidat popular contra el gran cap no va funcionar a Castella i Lleó (CiL). El candidat socialista, que ho tenia tot de cara, només de denunciar incompliments de 35 anys, va limitar les seves crítiques. 

Incomprensiblement, el cas ‘La Perla Negra’, en al·lusió a la pel·lícula de pirates i per assenyalar-lo com a «xiringuito» del Govern de CiL, en què va col·locar a dit el 60% dels empleats i no es publica oferta d’ocupació pública ni es convoquen oposicions des de l’any 2000, va quedar absent de la campanya.

El sobrecost considerable que pesa sobre un edifici de la conselleria d’Economia obligarà l’expresident que, es negava a viatjar a Madrid, a declarar com a testimoni, d’aquí a un mes al jutjat. El calendari judicial dels populars no dona treva i aviat veurem circular de nou l’autobús de la corrupció, per un presumpte embolic. 

……………..

CiL és la regió més extensa d’Espanya (18,6% de la superfície) amb el 57% dels seus habitants (2.400.000) vivint en un 3,4% d’aquest territori. Amb una densitat de població al voltant de 25 habitants per km². 

No van aconseguir explicar de forma convincent l’avançament electoral, per una suposada deslleialtat. I, amb el teló de fons de les macrogranges, els líders van optar per donar rodes de premsa en prats o cooperatives vinícoles, projectant una imatge de la Castella que se n’està anant. 

La moderna i tecnològica no ha entrat en campanya, quan resulta que inverteix més en investigació, desenvolupament i innovació que el conjunt del nostre país; produeix el 22% de l’energia renovable d’Espanya –un 65% eòlica– i té 10 centres tecnològics i 28 festivals de cine, teatre, música o literatura. 

La retòrica electoral ha estat més centrada en qüestions que acaparen el debat polític nacional –la forçada rereforma laboral, instada per Brussel·les– per davant dels reptes regionals, com el futur del sector de l’automòbil –quatre plantes a la regió– que ha arribat a produir el 20% dels cotxes que es fabriquen al nostre país, cosa que equival al 15% de les exportacions.

……………..

En aquestes eleccions inèdites i volàtils, sense acompanyament municipal, hi havia dos factors determinants: la indecisió i la participació. És possible que la indecisió tingui més a veure amb una combinació d’abúlia, indiferència, desafecció, cansament, després de 35 anys de govern monocrom. 

L’abstenció –dos punts menys que en anteriors comicis, suposa que prop de la meitat dels electors amb dret a vot no han acudit a les urnes– no s’explica simplement amb el plovisqueig desmobilitzador. 

La forta baixada del vot per correu –un sorprenent 40% menys, respecte a les autonòmiques de maig de 2019– ja va encendre alarmes que es van veure reflectides en la desgana que van certificar les urnes.

Pendents dels pactes per a la formació d’un Govern estable, és hora que la gent obri els ulls i denunciï l’inadmissible. Els que han guanyat les eleccions pels pèls hauran de fer autocrítica. 

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Com recordava Galeano: «S’ha de deixar el pessimisme per a temps millors», però sense oblidar que el líder popular no ha resolt la guerra amb el seu antagonista més gran. I, com diu un castís: «El que no està bé és somiquejar només quan no et torbes del costat del peix».

Tot va començar amb quatre paraules destemprades: «Fins aquí hem arribat». No seria estrany que, a la invitació per parlar del pacte, la resposta fos: «Passa tu, que a mi m’entra el riure».