Aules sense mòbils ni filosofia

Milers de docents a Catalunya han mostrat el seu desacord amb la proposta, amb campanya de recollida de firmes a Change.org (que ja ha superat el seu objectiu de 7.500). És una espècie de ‘déjà vu’: ja ho vam veure a Madrid fa dos mesos, quan es va saber que la ‘llei Celaá’ elimina la filosofia de l’educació secundària obligatòria, en forma de manifestacions i gairebé 50.000 firmes. Les dues campanyes demanen que es mantingui i es reforci l’assignatura en les etapes obligatòries. El que ens estem jugant no són les cadires de ‘profes de filo’, sinó que l’educació obligatòria contempli espais per pensar, qüestionar, explorar les pròpies veritats, creences i límits de la ignorància. Sense això és impossible conviure en contextos democràtics i construir societats més justes i inclusives.  

L’esborrany inclou també assignatures noves com la de digitalització, també alineada amb les novetats de la Lomloe. Atès el context altament digitalitzat en què vivim, és una bona notícia –sempre que no s’entengui la digitalització com un espai on forjar CEO de 17 anys amb idees boges, capaços d’inventar aplicacions caçainversions multimilionàries–. Si s’utilitza, en canvi, per comprendre com les eines digitals ens afecten en el dia a dia o com podem posar-les al servei dels reptes que tenim com a societat, sens dubte serà disruptiu.  

Ara bé, la realitat és tossuda perquè mentre afegim assignatures que sonen a futur, no tenim resolt el present: ¿què fem amb els mòbils als centres educatius? La realitat és variada a l’Estat espanyol: Galícia, Castella-la Manxa i Madrid són les úniques comunitats que l’han prohibit obertament, tant a les aules com al pati. França va marcar en aquesta qüestió un abans i un després, amb un rebuig taxatiu a tot el país. La resta continuen sense pronunciar-se. Catalunya és de les més obertes a l’ús pedagògic i controlat dels dispositius a classe. El Consell Escolar de Catalunya –que reuneix famílies, alumnat, docents, sindicats i administració– ja va emetre el 2015 un informe favorable a l’ús responsable de dispositius. L’impacte va ser relatiu, el 2019 la meitat dels centres seguien amb prohibicions. Set anys i una pandèmia després, tenim centres que l’han implantat amb èxit i d’altres que han retrocedit a la casella de sortida.  

Notícies relacionades

Un grup de professors impulsa una campanya contra els nous currículums

La UPC alerta que reducció de Tecnologia en l’ESO pot agreujar la bretxa de gènere en les carreres de ciències

En definitiva, volem impartir digitalització sense temps per a l’ètica i obviant que tenim un gran elefant a la sala en relació amb els mòbils i la seva funció pedagògica als entorns educatius. Si deixem l’alfabetització digital a les famílies és que no hem entès que moltes es desborden quan es tracta d’acompanyar-los en la identificació de notícies falses, evitar el ciberassetjament o comprendre què ens passa a través de les pantalles. Per omissió estem deixant milions d’adolescents a mercè del que les grans tecnològiques vulguin fer amb aquesta generació. I quan ens plantegem alguna cosa, no comencem per revisar quins hàbits digitals els ensenyem (i apliquem les persones adultes), sinó que passem directament a l’alarmisme mediàtic, paralitzats per la preocupació davant possibles addiccions –una problemàtica que requereix diagnòstics especialitzats i tractaments, i que afortunadament és una situació minoritària, si bé greu quan apareix–. El que ningú ens explica prou és que una adolescència en soledat i sense grups de pertinença és un factor de risc molt més important que tenir el mòbil sobre el pupitre quan l’assignatura ho requereix.  

Per sort, el període d’al·legacions està obert fins al 18 de febrer. Esperem que n’hi hagi i les incorporin, però que el debat no es quedi allà. És important replantejar quant temps tindran els nostres joves per aprendre a pensar en el curs 22-23 i en tots els que el segueixin. Prohibir pot ajornar el problema, però mai educarà. I ja tenim bastantes mostres que forjar la ciutadania digital és urgent.