Obres i eleccions a Barcelona

A molt poc més d’un any de les pròximes eleccions municipals, Barcelona es disposa a obrir en canal diversos eixos neuràlgics de la ciutat i a aplicar-hi, sense les provisionalitats que han sigut habituals durant els temps pandèmics, els criteris urbanístics de l’equip de Govern de l’alcaldessa Ada Colau. El 7 de març començaran les obres del tramvia per la Diagonal, al juny la reducció dràstica de la calçada transitable del passeig Pi i Margall i la tranformación de Consell de Cent en uns dels eixos verds de la Superilla del Eixample, al març la pacificació de la rugent Via Laietana i al llarg d’aquest any, el primer tram del rentat de cara a la Rambla. En tots els casos, ampliació de l’espai verd disponible per al vianant i reducció del lloc a disposició del trànsit rodat. 

El debat és sobre la taula sobre quin serà el rendiment en termes d’habitabilitat i d’atracció comercial de cada una d’aquestes intervencions, considerades aïlladament. Malgrat les objeccions, les experiències de casos anteriors indiquen que han acostumat a ser positives. Una altra cosa és saber si la política d’anar intercalant per la ciutat espais vedats al cotxe i la moto acaba dissuadint d’utilitzar-los o no fa més que redirigir, desviar i concentrar els efectes negatius de la circulació rodada, sense disminuir-ne l’impacte global sobre la ciutat. Aquí les respostes admeten molts més matisos i exigeixen molt més contrast amb la realitat que apriorismes ideològics. I en el cas específic de la superilla de l’Eixample fer un exercici de diàleg, fins ara molt insuficient, amb els socis de Govern i els comerciants afectats, amb disposició a adaptar els aspectes que siguin necessaris del projecte inicial.

Al marge de la política urbana expressada en aquestes intervencions i la valoració que mereixi, l’efecte més immediat que experimentarà el ciutadà és el de veure el centre de la ciutat posat potes enlaire durant l’any vinent. Amb tot el que comporta de molèsties irritants, de sensació que l’Administració que està a punt de posar en mans dels ciutadans la seva continuïtat intervé de forma activa en la seva transformació i, finalment, d’oportunes inauguracions. Costes i beneficis que un Govern municipal sempre decideix administrar en el temps. És pràcticament una llei física (alterada només lleugerament en aquesta ocasió per la pandemia) que en un mandat municipal de quatre anys, el tercer està marcat per les primeres pedres i el quart per les inauguracions en el seu tram final. Una cosa que té més d’una explicació, des de la lògica temporal de la planificació, aprovació i execució de projectes (especialment àrdua en un Govern municipal amb majories complicades) fins al més tradicional i inveterat càlcul electoralista.    

Els comuns van arribar a l’Ajuntament de Barcelona (com els seus socis de Podem al Govern d’Espanya) amb la consigna d’acabar amb les velles maneres de fer política. I és tan cert que han aportat nous punts de vista i accentuat el compromís dels governs d’esquerres en què han participat per determinades polítiques socials com que han acabat assumint no poques pràctiques associades a aquelles velles maneres de fer. Sigui per inèrcies del funcionament de les institucions i pràctiques de vegades viciades difícilment separables de l’exercici del poder, sigui perquè no hi havia alternativa raonable a allò que es veia d’una manera des del carrer o l’acadèmia i d’una altra quan s’assumeixen responsabilitats. I això és cert tant en una cosa tan habitual com la programació plurianual de les inversions com pot ser-ho en altres pràctiques que mai poden deixar d’estar sota la llum de la transparència i l’exercici de l’autocrítica.