Ja sona la música

Es pot dir que el nou himne va esperonar un festival d’ocasions i que la gent s’ho va passar molt bé, que d’això es tracta, d’entretenir i generar emocions. Malgrat l’empat, no pot dir-se que l’equip de Xavi desafinés. Al contrari. El seu futbol va ser palpitant, sobretot en la segona part. Per no perdre el fil metafòric musical, es va trobar a faltar el violí després de tot el tambor. Va pressionar, va forçar al màxim la pressió, va rematar des de totes les posicions. No obstant, la persistència i el tam-tam constant no es van convertir en un marcador melòdic, malgrat la vintena de rematades.  

Millor en els entrenaments

Aquest Barça que va fer disfrutar un Camp Nou encara sense cognom es mereixia més. Gairebé 75.000 persones van decidir assistir a un partit que va començar quan el botiguer encara no havia abaixat la persiana, en què es va constatar una vegada més que el que convé a les teles no és el mateix que als espectadors. Mereixia més, però li va fallar la punteria, en particular a un Ferran Torres que es va doblegar desconsolat al sonar el xiulet final. Se li va encongir el peu amb la porteria oberta diverses vegades després d’edificar bones jugades i el noi era conscient de la seva fluixesa.

S’ha de confiar que li canviï la sort perquè l’exjugador del City va percudir i va generar ocasions. I Xavi diu que en els entrenaments les col·loca. Un altre dia serà, doncs. Només va marcar d’un penal, decretat mitjançant VAR, tan legalista com injust. Molta pena per a una jugada insignificant que no anava enlloc. El futbol no hauria de ser així.

Esforç coral

Notícies relacionades

La falta de punteria condemna el Barça

Una perillosa escalada en espera de Trump

Els davanters es van fer protagonistes, cada un a la seva manera. Ferran, pel que hem dit, perquè li van caure l’escut, el logo i també les bales. Dembélé, pels xiulets llargament deguts que no el van descentrar, ja que se’l va veure molt lúcid. Aubameyang, per la seva primera titularitat i un examen que ha de continuar abans d’imposar-li sentència. I Luuk de Jong, que esprem al màxim els pocs minuts que li concedeix Xavi i que desperta una inopinada expectació en la seva funció de recanvi. De sobte, se sent que alguna cosa pot passar quan salta al camp. Alguna cosa bona. No com abans, que se’n temia l’ensopegada.

No obstant, el millor que es va veure va tenir una lectura coral. L’esforç de tots en la pressió, també l’alt ritme de joc i sens dubte la serenitat defensiva. El grup va desprenent sensacions millors i a l’obra de Xavi se li va percebent de forma cada vegada més evident el treball d’entre setmana. Ja sona la música, i si hi hagués regularitat i rematada, podria posar-se a tot volum i s’hauria de fer.