Viatges enlloc

Dijous, 20. Cauen al damunt dies de carretera i manta, de vida nòmada. Sopars en cafeteries d’hotels encara desangelats per la covid. Dies de trens i aeroports, de recórrer l’Espanya buida, la buidada, la mig pensionista, la saturada, la perplexa, l’exhausta i confitada... A l’hotel de Madrid, un poema de Gil de Biedma decora la paret de l’habitació que m’ha tocat, uns versos que parlen sobre les sorres de tots els rellotges: “Después pasan los años, y la vida / (demasiado confusa para explicar por carta)/ nos hará más perdidos./ Los unos en los otros, iguales en las sombras/ al fondo de un pasillo desvayéndonos”.

Dijous, 3 de febrer. Es fa de dia en una estació de l’AVE de províncies; fa fred a la intempèrie. Darrere de les tàpies, plenes de grafitis, darrere d’uns raïls morts, es veu un petit canyar, d’aquests que solen brollar, espontanis, als emprius de l’Espanya espaterrada. Mentre esperen el tren, un grup de dones –es podria dir que han deixat els marits a casa per fer un viatge de noies– comenten la mort recent del sogre d’una d’elles i les paraules que l’home va pronunciar en el moment exacte abans d’expirar: «Tanca l’aigua; fa molt fred i pot fer rebentar les canonades». Morir-se com qui marxa de cap de setmana, apagant el llum, l’aixeta del gas, la clau de pas de l’aigua. ¡Vinga, adeu!

Dimecres, 9. Diversos col·legues escriptors cultiven l’afició de capturar grafitis, les converses que mantenen els murs i les parets que es troben en les seves anades i vingudes. David Castillo n’ha trobat un ben gran a l’estació Mundet, de la línia verda: «Ja no es besa de veritat. Ja no es balla com abans». I Javier García Rodríguez s’ha cobrat una peça de caça major, als carrers d’Oviedo: «Somric però estic amb el rum-rum». 

Dissabte, 12. Cerimònia d’entrega dels Goya. La veu de José Sacristán, el tarannà, la humilitat de recordar d’on i de qui es ve i sobretot el reconeixement a tota aquesta gent que «cada any, bé en grapat o bé en rast, em continuen comprant all». Boniques paraules. Dir-se Sacristán imposa caràcter, suposo; et col·loca immediatament darrere dels cortinatges. Sempre que penso en ell recordo la pel·lícula ‘El viaje a ninguna parte’, dirigida per Fernando Fernán Gómez, sobre una companyia ambulant que recorre l’Espanya devastada de la postguerra, i de les paraules que pronuncia l’actor guardonat a la cinta: «¿On és el mannà dels còmics? ¿En quin terra caurà que sigui nostre si nosaltres no som d’enlloc? Som... del camí».

Dilluns, 14. Un viatge enlloc (o a l’infern) és el de Mañueco a Castella i Lleó: avançar les eleccions creient que guanyaria però, pam, es llança als braços de Vox. Quin error de càlcul.

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

Dimarts, 15. Sevilla A la universitat, conferència a la universitat d’Óscar López, director i presentador de ‘Página 2’, el programa sobre llibres de TVE, i de Charo Ramos, dos dels millors periodistes culturals d’aquest país. A pesar o potser per la brillant exposició, ensurto amb una davallada. Cada vegada és més precari el teixit del periodisme cultural (i de l’altre). En aquest trànsit implacable cap a l’àmbit digital, no pot ser que la cultura i el periodisme analític acabin convertits en reserva índia. Ah, periodistes, autònoms, artistes, còmics de la llegua, ¿cap a on anem?

Divendres, 18. Incendi al si del PP. ¿Hauria esclatat l’‘Ayusogate’ sense l’ensopegada a Castella i Lleó? Probablement, la pugna interna s’hauria mantingut soterrada una mica més de temps. En qualsevol àmbit, els experts grimpadors mai solen recordar d’on venen. Ai, Casado… Com diu aquell refrany antic, «si vas per mal camí, no esperis un bon destí».