Guerra civil al PP Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Banalització de la corrupció
Hem millorat en alguna cosa: a Espanya ja no s’assalta el Congrés dels Diputats, sinó només seus dels partits. Ja no es mobilitzen tancs sinó només articulistes. Val més això que res.
Sembla que va ser fa un segle, però han transcorregut poc més de cinc anys des que Verónica Pérez, portaveu de Susana Díaz, va proclamar davant de Ferraz aquell famós autocop: «L’autoritat soc jo». La resta és història: els amotinats van perdre i avui Pedro Sánchez és president del PSOE i Díaz ja és només una nota a peu de pàgina en la política espanyola. Diumenge passat, però aquesta vegada a la seu del PP, l’agitació d’Ayuso va culminar amb un curiós oxímoron: una turba conservadora de dretes demanant la revolució al carrer Génova. Els dos episodis són molt diferents, perquè no fa pinta que l’acovardit Pablo Casado sigui capaç de sobreviure a la brutal campanya d’intimidació a què ha sigut sotmès en els últimes dies, però també són molt iguals perquè tenen un denominador comú inquietant: quan l’‘establishment’ decideix recuperar el poder perdut és capaç de qualsevol cosa, fins i tot de perpetrar cops en ple carrer. Perquè per entendre la guerra civil en el PP, el primer que s’ha de fer és llegir els diaris. N’hi ha prou amb una ullada la premsa de la capital per veure que del que es tracta és d’ocultar l’essencial i mostrar l’accessori. Som en vista d’una operació de maquillatge espectacular, que només mira d’ocultar la veritat que Pablo Casado tartamudejavaen els estudis de la COPE divendres passat : en plena pandèmia, quan a Espanya morien milers de persones cada dia, la presidenta d’una comunitat enriquia el seu germà gràcies a una comissió per a una empresa fantasma que fins ara mai havia comprat cap mascareta. En qualsevol altre lloc civilitzat, aquest escàndol hauria acabat amb la carrera política d’Ayuso i probablement hauria provocat una intervenció immediata de la Fiscalia. Aquí, el novembre passat la informació d’‘Eldiario.es’ va ser rebuda amb el degut silenci i la diputada del PSOE que va denunciar el cas davant la mateixa Assemblea de la Comunitat de Madrid va ser expulsada de l’hemicicle per faltar al respecte, com si fóssim a Bielorússia. Així s’entén millor com l’extrema dreta mediàtica ha utilitzat el presumpte espionatge de Casado per tapar la menys presumpta corrupció d’Ayuso.
Entretots
N’hi ha prou amb un exercici molt senzill per saber qui és qui en aquesta crisi: els que posen l’espionatge per davant de la corrupció, els que parlen de conspiració i oculten el germà, són els que sostenen Ayuso perquè Ayuso els sostingui a ells. Un cap d’opinió d’un d’aquests diaris va confessar no fa gaire que «prefereixo un corrupte al poder que un comunista al poder». D’això va l’espectacle dantesc que ens ofereix el PP aquests dies: una fúria mediàtica desfermada contra l’aparell d’un partit. No tan lluny d’aquell altre espectacle dantesc a la seu del PSOE fa cinc anys, quan d’una altra manera i en unes altres circumstàncies es buscaven els mateixos objectius. Hem millorat en alguna cosa: a Espanya ja no s’assalta el Congrés dels Diputats, sinó només seus dels partits. Ja no es mobilitzen tancs sinó només articulistes. Val més això que res. Però que ningú cregui que això és només una batalla interna del PP, com al seu dia tampoc ho va ser del PSOE. Està en joc una cosa molt més transcendent, com el triomf del nacional-populisme i la banalització de la corrupció. Per a molts, Ayuso és l’última esperança per salvaguardar la seva ideologia i, sobretot, el seu mode de vida. Per això ja no dissimulen i els és igual si ha utilitzat el seu càrrec per enriquir familiars directes. Venen temps difícils.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
