La temptació de la profecia autocomplerta

Però a poc a poc hem tornat a la fatiga de sempre, la del ciutadà fatigat que li prenguin el pèl. El que fatiga de debò és la quantitat de coses esgotadores i inesgotables que hem d’aguantar, la quantitat de cops que voldríem aixecar la mà per preguntar i repreguntar: «¿I això per què?».

Notícies relacionades

Els EUA asseguren que Rússia té preparada una llista d’ucraïnesos per matar-los

Javier Solana: «Vivim les conseqüències de suggerir que Ucraïna entraria a l’OTAN»

No voldria que semblés que frivolitzo amb un tema tan seriós com el de la guerra, però potser la teoria de la profecia autocomplerta serveix per interpretar alguns comportaments de la política internacional. És l’única explicació que se m’acut per mirar d’entendre (que no comprendre) com pot ser que amb la intel·ligència acumulada de l’espècie humana encara estiguem contemplant com una possibilitat real la d’un nou enfrontament bèl·lic.

Fa setmanes que assistim estupefactes a declaracions de dirigents polítics internacionals, a milers de quilòmetres, que parlen d’un perill imminent d’invasió russa a Ucraïna, fins i tot jugant pornogràficament amb el calendari. Total, si resulta que la invasió no es produeix en el dia que ha dit Joe Biden, ¿què passa? Absolutament res. Uns dies després, Kamala Harris i Boris Johnson afirmen que podem ser davant d'una guerra a Europa com no s’havia viscut des de 1945. Els mecanismes de la profecia autocomplerta s’han posat en marxa i ara ja sembla que la guerra sigui inevitable i que es pugui justificar l’injustificable sense que se’ns digui què amaga aquest joc macabre, amb la fredor de la mirada de Putin i els ulls interrogants dels primers evacuats del Donbass. Doncs bé, jo em nego a jugar a aquest joc. De cap manera.