Pensar ‘amb’ el cos

El confinament va modificar l’autopercepció dels cossos de gran part de la població perquè no els havíem d’exposar a la mirada aliena, hostil, de la societat. La pressió estètica es va relaxar, en alguns casos. En d’altres, però, abaixar el ritme els va fer angoixar perquè podien guanyar pes. Els trastorns de conducta alimentària han estat la realitat de moltes dones joves del nostre país, com a resposta al tancament més estricte. La febre per fer esport dins de casa va anar pujant setmana rere setmana. En un sentit o altre, hi havia un impacte sobre aquest odi al cos del qual han parlat i escrit Anna Freixa, Emma Thompson o Adrienne Rich. Un odi que pot afectar tothom però que, com en tantes altres qüestions, es rabeja especialment amb dones de totes les edats.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Penso en la gravetat que hi hagi tantes dones arreu del món odiant els seus cossos. Parlant ‘des de fora’ dels seus cossos, fent-se mal quan parlen ‘amb’ els seus cossos. Quan utilitzen la mirada cruel davant el mirall, en lloc d’una mirada amable, meravellada, davant uns cossos que els funcionen perfectament, que no tenen cap problema, que són perfectes tal com són. Penso en tots els cossos, vàlids i preciosos, que no reben la validació dels altres ni la pròpia. I penso amb tendresa, després de veure l’exposició sobre la seva vida en l’Ideal, en un cos concret: el de Frida Kahlo. Una de les dones que més ha pensat des del seu cos, des del dolor del seu cos. D’un cos que es va convertir en la seva identitat artística i personal, que la va fer la persona que va ser.

I penso també en el teu cos, que em llegeixes, qui siguis: parla’t bé, mira’t bé. No és que no puguem estar noranta anys enfadades amb els nostres cossos: no ho hem d’estar ni un segon.